El castell de Miravet s’aixeca sobre la roca, protegit per l’espadat del riu i per un perímetre de muralles de 25 metres d’alçada. On ara hi ha l’aparcament, hi havia l’antic fossat que, per la banda nord, defensava la fortalesa. Ho feia amb un tall ample i fondo de la roca de la muntanya, paral·lel al peu de la muralla i que tenia la missió que fos el més difícil possible acostar-s’hi. Del treball d’obrir el fossat a la penya es poden veure els senyals deixats per les eines de tall en diferents indrets del talús. La mateixa pedra que es va treure d’aquí es va destinar a la construcció del castell, de manera que el fossat va servir també de pedrera.
L'entrada és un punt dèbil en la defensa d'un castell; per això està reforçada per una sèrie d'estructures arquitectòniques destinades a protegir-la, com les torres i la barbacana. El camí d'accés voreja les muralles amb un traçat sinuós que impedia un atac frontal i obligava els atacants a situar-se a l'abast dels defensors de les torres
La torre, que presenta nombroses remodelacions, va ser construïda pels templers sobre l'antiga muralla andalusina, per reforçar les defenses del costat nord. La seva posició avançada és clau per controlar el portal d'accés que es troba als seus peus.
L’actual porta d’accés al castell data del segle XVII. La construcció, feta amb pedra més petita i irregular, es diferencia dels grans carreus de la construcció templera que es poden apreciar a la torre del Tresor.
El recinte jussà és l'espai destinat a acollir els serveis necessaris per al manteniment del castell. En els seus 12.000 m2 hi havia magatzems, cavallerises, corrals, tallers, una cisterna d'aigua i fins i tot horts. La majoria d'aquests elements no han deixat constància material per la seva precarietat, però en coneixem l'existència gràcies a les descripcions dels documents.
Aquesta nau, situada en el recinte jussà, ha tingut diversos usos al llarg de la seva història. Va ser construïda en època templera, com revelen els carreus i l’encintat decoratiu que es conserva a la part baixa del parament, però desconeixem l’ús que li van donar. Al segle XV, va ser emprada com a cavallerissa, tot i que podria haver acollit altres animals, ja que en alguns documents és identificada com a bovera. Mentre va tenir aquesta funció, l’escala va ser substituïda per una rampa. Posteriorment, el sòl de la nau es va anivellar amb la porta, deixant colgades les menjadores.
Originàriament, aquest espai estava format per terrasses esglaonades que seguien el desnivell de la muntanya, però, al segle XVI, es reomple el terreny per anivellar-lo, a la vegada que s'aixeca una nova muralla.
Al segle XVII, es comencen a reformar les antigues muralles medievals per adaptar-les a les necessitats de la guerra moderna, on predomina l'artilleria. Per fer front al poder destructor dels canons, l'única defensa és fer murs més gruixuts, cosa que obliga l'assaltant a destinar més temps i municions a abatre el mur.
La terrassa sud és fruit d'una remodelació del segle XVII per reforçar les defenses d'aquest costat. En aquest punt, la muralla és menys robusta, possiblement perquè només pretenia reforçar l'efecte de l'espadat natural.
Entre les reformes que es van fer entre els segles XVII i XVIII hi ha la construcció d’aquest baluard situat a l’angle que formen l’ala sud i l’ala est del recinte sobirà. El baluard sobresurt respecte a la muralla per cobrir una àrea més àmplia i eliminar angles morts a la defensa.
Des d'aquí es pot comprovar que el recinte sobirà és un recinte fortificat dins del castell. L'únic accés és aquesta porta. La resta d'obertures són mínimes i altes. La porta estava protegida per un fossat i era custodiada per un cos de guàrdia a l'interior del passadís.
A un costat del passadís d'accés i semisoterrada, es troba una cisterna construïda en època andalusina que s'ha mantingut en ús fins a l'actualitat.
El recinte sobirà és l'espai residencial del castell. Es tracta d'un espai fortificat amb un únic accés a través d'una rampa coberta que porta al pati. La disposició dels edificis, que forma quatre ales al voltant d'un pati, estableix un espai tancat sobre si mateix, protegit de l'exterior pels mateixos murs dels edificis i per cinc torres de defensa.
El pati d'armes és l'eix que estructura el recinte sobirà. Al seu voltant els templers van aixecar-hi les dependències de la comunitat, conformant un recinte tancat. Les obres es van fer entre finals del segle XII i el segle XIII, seguint un estil romànic tardà.
Aquest espai ha patit moltes transformacions al llarg del temps. Se l'identifica com a cuina perquè la documentació indica que ho fou en un moment donat.
El refetor era el menjador de la comunitat templera. La Regla marcava la lectura de les sagrades escriptures durant els àpats, i el menjar en parelles per assegurar l’austeritat i la pobresa. La disciplina de la Regla també imposava l’abstinència i el dejuni, tot i que es podia consumir carn tres cops a la setmana, a diferència d’altres ordes monàstics, a causa de l’exigència d’una bona condició física que implicava el caràcter militar de l’orde.
A totes les fortaleses hi havia grans magatzems per guardar-hi oli, vi i gra, cosa que garantia la subsistència en cas de setge. En aquest espai, l'element més destacat són les dues sitges excavades a terra.
Les fortaleses disposaven de diversos magatzems. Aquest espai es va fer servir per fabricar pólvora.
Tot i ser reconeguda amb el nom de celler, aquesta sala ha tingut usos molt diversos al llarg del temps. A més d'utilitzar-se com a celler, ha servit de magatzem, de quadra i fins i tot de presó en alguns moments de la seva història.
La galeria, coneguda amb el nom de "De profundis", és l'avantsala de l'església. Es troba al primer pis de l'edifici principal i s'hi accedeix directament des del pati d'armes per l'escala de pedra, ja que no hi ha comunicació interna entre els pisos. Està coberta amb volta de canó. La restauració ha permès recuperar els finestrals i el portal amb arcs de mig punt, així com el color vermell original del terra, resultat de barrejar pols de ceràmica amb el morter de calç.
A l’església, a més del culte diari, els diumenges, després de la missa, es feia el capítol, on es tractaven diferents temes: administració de la comanda, confessió i penitència als membres de la comunitat o cerimònia d’incorporació de nous membres a l’orde.
El castell de Miravet s’aixeca sobre la roca, protegit per l’espadat del riu i per un perímetre de muralles de 25 metres d’alçada. On ara hi ha l’aparcament, hi havia l’antic fossat que, per la banda nord, defensava la fortalesa. Ho feia amb un tall ample i fondo de la roca de la muntanya, paral·lel al peu de la muralla i que tenia la missió que fos el més difícil possible acostar-s’hi. Del treball d’obrir el fossat a la penya es poden veure els senyals deixats per les eines de tall en diferents indrets del talús. La mateixa pedra que es va treure d’aquí es va destinar a la construcció del castell, de manera que el fossat va servir també de pedrera.
Des de l'exterior s'observa una gran uniformitat en la construcció, senyal que es va edificar en poc temps. Es tracta d'una obra templera que recobreix en alguns trams una muralla anterior d'origen andalusí. Els templers la van aixecar amb carreus rectangulars, ben tallats, alineats en filades molt regulars. Atès el seu propòsit defensiu, els murs pràcticament no tenen obertures.
A la part superior de la muralla oest, al costat de la torre del mig, es poden veure les restes d’un matacà, un voladís de pedra del qual arrencava una estructura oberta a la part inferior. Les deposicions anaven a parar al fossat que hi havia, lluny de les àrees habitualment transitades pels habitants del castell.
L'entrada és un punt dèbil en la defensa d'un castell; per això està reforçada per una sèrie d'estructures arquitectòniques destinades a protegir-la, com les torres i la barbacana. El camí d'accés voreja les muralles amb un traçat sinuós que impedia un atac frontal i obligava els atacants a situar-se a l'abast dels defensors de les torres
La barbacana és una defensa avançada en forma de mur que protegeix la porta d'accés i el darrer tram del camí. D'aquesta manera s'impedeix un atac a distància sobre la porta. Si els assaltants arribaven fins a la barbacana, quedaven atrapats entre els murs i sotmesos als atacs des de les torres.
La muralla nord està reforçada per cinc torres adossades i avançades de manera que els defensors disposaven d'un radi d'acció més ampli, sense angles morts, per tal de defensar el camí d'accés.
La muralla és fruit d'una remodelació dels segles XVII i XVIII per adaptar l'antiga muralla medieval a la guerra moderna. La construcció, que combina la maçoneria amb l'encofrat i la tàpia, es diferencia clarament de la construcció templera del segle XIII, visible a la torre del tresor, feta amb carreus regulars i ben tallats. Malgrat tenir una aparença menys resistent, la muralla nord té un gruix considerable per resistir l'impacte dels canons.
La torre, que presenta nombroses remodelacions, va ser construïda pels templers sobre l'antiga muralla andalusina, per reforçar les defenses del costat nord. La seva posició avançada és clau per controlar el portal d'accés que es troba als seus peus.
La denominació prové del fet que Miravet va ser la seu de la Cort del mestre provincial des de finals del segle XIII i, com a tal, custodiava tant l’arxiu central de la Província de Catalunya i Aragó, format per privilegis i altres documents importants, com el Tresor Provincial. Aquest últim estava format per les responsions, quantitats de diners que s’enviaven a Terra Santa, per sostenir l’esforç de guerra dels templers. Aquestes obeïen a un terç dels ingressos anuals de cada comanda i la quantitat que pagava cada comanda la decidien els capítols provincials. El 1304 el total que pagaven els templers catalans era de 1.000 marcs d’argent o 52.000 sous tornesos.
Concretament la comanda de Miravet, el 1307, pagava una responsió de 500 masmudines o 4.500 sous barcelonesos.
L’actual porta d’accés al castell data del segle XVII. La construcció, feta amb pedra més petita i irregular, es diferencia dels grans carreus de la construcció templera que es poden apreciar a la torre del Tresor.
El recinte jussà és l'espai destinat a acollir els serveis necessaris per al manteniment del castell. En els seus 12.000 m2 hi havia magatzems, cavallerises, corrals, tallers, una cisterna d'aigua i fins i tot horts. La majoria d'aquests elements no han deixat constància material per la seva precarietat, però en coneixem l'existència gràcies a les descripcions dels documents.
El seu perímetre coincideix amb l'albacar, un recinte emmurallat construït durant l'etapa andalusina per tal d'oferir protecció a la població en cas de perill. Sobre aquesta base, l'estructura general de la fortalesa ha canviat poc al llarg dels segles, tot i haver evolucionat per adaptar-se als avenços militars.
Les muralles que protegeixen l'espai ens mostren diferents solucions a problemes de defensa. Al nord, la muralla està reforçada per les quatre torres que custodien el camí d'accés; a l'est, la muralla presenta les obertures de les espitlleres que permetien disparar a l'artilleria des d'una posició segura, i al sud, el mur, menys robust, reforça la defensa natural que li proporciona l'espadat sobre el riu
Dissenyat com un primer nivell de defensa, el recinte jussà envolta parcialment la part superior del castell, el recinte sobirà, que constitueix una fortalesa per ell mateix.
Aquesta nau, situada en el recinte jussà, ha tingut diversos usos al llarg de la seva història. Va ser construïda en època templera, com revelen els carreus i l’encintat decoratiu que es conserva a la part baixa del parament, però desconeixem l’ús que li van donar. Al segle XV, va ser emprada com a cavallerissa, tot i que podria haver acollit altres animals, ja que en alguns documents és identificada com a bovera. Mentre va tenir aquesta funció, l’escala va ser substituïda per una rampa. Posteriorment, el sòl de la nau es va anivellar amb la porta, deixant colgades les menjadores.
La construcció estava coberta per una volta de canó, parcialment esfondrada en l’actualitat. A sobre, segons la documentació, tenia un segon pis destinat a graner, que no s’ha conservat.
Arrenglerades a ambdós costats de les cavallerisses trobem una filera de menjadores per al bestiar, fetes de pedra i calç, originals del segle XIV. Es tracta d'un element excepcional, perquè se'n conserven poques d'aquesta època.
A finals del segle XV, una part de les menjadores van ser destruïdes per instal·lar-hi una premsa d'oli. Malgrat tot, la major part han arribat fins a nosaltres en un bon estat de conservació gràcies al fet que van ser colgades quan es va anivellar el terra de la nau amb la porta, a mitjan segle XVII.
Al fons de la nau, hi ha les restes d'un trull del segle XV. La seva construcció va suposar la divisió de la cavallerissa i la destrucció d'una part de les menjadores per aixecar la plataforma sobre la qual s'instal·là la premsa d'oli.
Sota el terra de les cavallerisses, les excavacions arqueològiques han deixat al descobert algunes estructures d'origen íber i andalusí que revelen que el turó ha estat habitat des d'antic. D'època ibèrica, s'han identificat alguns murs aixecats sobre la roca, corresponents al període de la república romana. Sense acabar de definir un traçat, permeten endevinar que el poblat s'enfilava muntanya amunt. Pel que fa a les restes andalusines, es tracta de bases de murs de pedra i calç associades a focs de terra. Tot i no poder definir la forma ni la funció de les edificacions, ens permeten constatar que la part baixa del castell havia estat habitada.
Originàriament, aquest espai estava format per terrasses esglaonades que seguien el desnivell de la muntanya, però, al segle XVI, es reomple el terreny per anivellar-lo, a la vegada que s'aixeca una nova muralla.
Tot i que avui apareix buida, havia acollit construccions modestes per allotjar-hi magatzems i corrals. La documentació ens parla també de la presència d'horts destinats al consum dels habitants del castell, amb oliveres i tapereres. En alguns moments, l'espai és emprat també com a cementiri.
Amb el pas del temps, el castell s'adapta a l'evolució de l'armament. Així, al segle XVIII, es construeixen espitlleres a les muralles de llevant. A través de l'escletxa, els artillers disparaven armes de foc lleugeres amb la seguretat que els projectils enemics difícilment podien travessar-la. Cap a l'interior, l'obertura s'eixampla per permetre més angle de tir als defensors.
_web.jpg)
La línia de muralles es prolonga muntanya avall, més enllà de la terrassa inferior. A diferència de la resta de la fortalesa, aquest tram és de menor gruix. Es tracta d'un tram de la muralla medieval que no va ser reformada posteriorment, de manera que en podem observar l'aspecte original.
Les muralles medievals tenien per objectiu impedir l'assalt al castell gràcies a l'alçada del mur. Des de dalt, els arquers podien defensar el castell protegits darrere dels merlets que coronen la part superior del mur, donant-li l'aspecte característic de les muralles medievals. Un pas estret, el camí de ronda, que permetia el pas d'una sola persona, resseguia la part superior de la muralla.
A la part inferior de la fortalesa, hi ha les restes d'un polvorí aixecat al segle XIX. A l'interior es conserven els dipòsits per als diferents components. Durant les guerres carlines, la pólvora fabricada a Miravet es distribueix per tota l'àrea de l'Ebre.
Al segle XVII, es comencen a reformar les antigues muralles medievals per adaptar-les a les necessitats de la guerra moderna, on predomina l'artilleria. Per fer front al poder destructor dels canons, l'única defensa és fer murs més gruixuts, cosa que obliga l'assaltant a destinar més temps i municions a abatre el mur.
A més d'augmentar el gruix per resistir l'impacte dels projectils, les noves muralles disposen d'amples plataformes a la part superior per instal·lar-hi els canons. S'han d'aixecar sobre una base sòlida per resistir el pes i el retrocés generat pel tret.
La introducció de l'artilleria implica altres canvis. Per desplaçar els canons, s'han de construir rampes des dels patis fins a la part superior de la muralla. A més, es practiquen obertures als murs, les anomenades troneres, per poder treure la boca del canó.
La muralla disposa de diverses torres adossades que permeten avançar les defenses respecte al mur, de manera que podien atacar el costat de l'enemic que s'apropava a la fortalesa.
Al segle XVII s'inicia la introducció de l'artilleria al castell de Miravet. A més de reforçar les muralles, s'obren les troneres, uns forats als murs que permeten treure la boca del canó mentre els artillers queden a cobert
En aquest moment, es comença a emprar el maó en llocs vulnerables, que substitueix la pedra, ja que absorbeix millor els impactes de les bales de ferro, de manera que les destrosses són més localitzades i fàcils de reparar.
La terrassa sud és fruit d'una remodelació del segle XVII per reforçar les defenses d'aquest costat. En aquest punt, la muralla és menys robusta, possiblement perquè només pretenia reforçar l'efecte de l'espadat natural.
Es creu que, en el període medieval, hi havia en aquesta banda una altra entrada al castell que comunicava amb el despoblat sarraí de les Blores. De fet, aquest poblat va tenir un paper important durant el setge que Miravet va patir per part de l’exèrcit de Jaume II, quan decretà la detenció dels templers de la Corona d’Aragó i la confiscació dels béns. Davant la manca de resultats en les negociacions amb l’exèrcit situat a Blora, els frares de Miravet van bombardejar el poblat amb dues brigoles fabricades dintre del castell. L’objectiu dels templers era obligar els soldats del rei a deixar Blora i poder prendre el lloc, amb la qual cosa guanyava un camí cap a l’Ebre, des d’on poder enviar missatges i aconseguir provisions.
Entre les reformes que es van fer entre els segles XVII i XVIII hi ha la construcció d’aquest baluard situat a l’angle que formen l’ala sud i l’ala est del recinte sobirà. El baluard sobresurt respecte a la muralla per cobrir una àrea més àmplia i eliminar angles morts a la defensa.
Es va construir aprofitant una antiga torre del segle XIV que va quedar incorporada al seu interior. Encara s'hi poden observar les restes d'una rampa que arrencava de la terrassa del recinte jussà i permetia pujar artilleria pesada al recinte sobirà. A la part superior es conserven algunes espitlleres per a les armes de foc.
Des d'aquí es pot comprovar que el recinte sobirà és un recinte fortificat dins del castell. L'únic accés és aquesta porta. La resta d'obertures són mínimes i altes. La porta estava protegida per un fossat i era custodiada per un cos de guàrdia a l'interior del passadís.
D'aquesta manera, si els atacants ocupaven el primer recinte, els defensors es podien refugiar en aquest espai i no implicava la pèrdua de tot el castell.
Sobre la porta, s'hi esculpí un medalló que ens remet a les guerres carlines del segle XIX. S'hi pot llegir "Reynando" i la data "1839". Enmig hi havia gravat el nom de "Carlos V", però va ser repicat durant un dels períodes d'ocupació liberal, ja que fa referència a Carles Maria Isidre, el pretendent carlista al tron d'Espanya.
Les defenses del recinte sobirà estaven reforçades per un fossat que se salvava gràcies a un pont llevadís. Les roques impedien que tingués una gran profunditat, però dificultava que els assaltants s'apropessin a la porta.
A un costat del passadís d'accés i semisoterrada, es troba una cisterna construïda en època andalusina que s'ha mantingut en ús fins a l'actualitat.
La disponibilitat d'aigua és essencial per a un castell, especialment en cas de setge, però la fortalessa de Miravet s'aixeca sobre la roca i no disposa de fonts d'aigua ni de pous. L'única manera de proveir-se d'aigua era recollir l'aigua de pluja. Per aquesta raó, es va excavar una cisterna a la roca i es va traçar una xarxa de canonades que conduïen l'aigua des de la teulada fins aquí. Els dipòsits s'impermeabilitzaven amb arrebossats de sorra i calç.
No és l'única cisterna del castell, ja que els templers en van construir una altra al recinte jussà.
El recinte sobirà és l'espai residencial del castell. Es tracta d'un espai fortificat amb un únic accés a través d'una rampa coberta que porta al pati. La disposició dels edificis, que forma quatre ales al voltant d'un pati, estableix un espai tancat sobre si mateix, protegit de l'exterior pels mateixos murs dels edificis i per cinc torres de defensa.
Aquí hi ha els espais més emblemàtics com la sala del comanador i l'església. El recinte sobirà és essencialment una obra dels templers, que el dissenyen segons les necessitats de la comunitat. La seva empremta perviu malgrat que els espais es van modificar posteriorment per convertir-se en caserna militar.
El pati d'armes és l'eix que estructura el recinte sobirà. Al seu voltant els templers van aixecar-hi les dependències de la comunitat, conformant un recinte tancat. Les obres es van fer entre finals del segle XII i el segle XIII, seguint un estil romànic tardà.
El pati actual és més gran que en época templera, perquè no han sobreviscut els edificis de l'ala oest. Malgrat tot, s'ha pogut documentar que en diferents moments hi va haver una cuina, un molí i un forn.
La desaparició dels edificis de l'ala oest ens permet observar l'imponent mur defensiu. Una de les primeres decisions que van prendre els templers va ser reforçar les muralles, aprofitant la construcció andalusina com a base per aixecar uns nous murs més alts i gruixuts.
L'antiga muralla, reconeixedora pel treball amb pedra de talla irregular i morter, arriba fins a l'alçada del pas de ronda. Per la banda exterior, els templers hi van adossar un nou mur fet amb grans carreus rectangulars i uniformes, disposats de forma regular, amb una tècnica anomenada opus quadratum, de manera que es multiplicà el gruix i es va fer créixer en alçada.
Al centre del pati d'armes arrenca una escala de pedra, construïda al segle XVIII, a partir de la qual s'accedeix a l'església.
En època medieval, seguint una lògica defensiva, no hi havia comunicació interna entre els pisos. El pis principal només era accessible des del pati, a través d'una escala mòbil que podia ser retirada en cas de perill, aïllant la planta.
A la paret de l'edifici principal encara són visibles les marques dels picapedrers: creus, sagetes i altres símbols. Cadascun d'ells tenia un símbol que gravava en els blocs de pedra que tallava, per tal de facilitar el recompte, a l'hora de cobrar, de les peces lliurades.
Aquest espai ha patit moltes transformacions al llarg del temps. Se l'identifica com a cuina perquè la documentació indica que ho fou en un moment donat.
A partir del segle XVIII, però, es converteix en un pati que comunica el recinte sobirà amb la rampa que puja des del recinte jussà. El nou accés permet desplaçar els canons cap al recinte sobirà, a la vegada que en reforça la seguretat perquè obliga a travessar dos patis abans d'entrar-hi.
Al centre encara es poden observar les restes d'un foc de terra i l'obertura per accedir a la cisterna, excavada a la roca.
En un extrem del pati trobem una canalització que dirigeix les aigües pluvials de les cobertes cap a la cisterna del pis inferior.
El refetor era el menjador de la comunitat templera. La Regla marcava la lectura de les sagrades escriptures durant els àpats, i el menjar en parelles per assegurar l’austeritat i la pobresa. La disciplina de la Regla també imposava l’abstinència i el dejuni, tot i que es podia consumir carn tres cops a la setmana, a diferència d’altres ordes monàstics, a causa de l’exigència d’una bona condició física que implicava el caràcter militar de l’orde.
La seva construcció s’emmarca en les obres que els templers van emprendre a partir del 1153 per adaptar l’antic castell andalusí a les necessitats de l’orde militar. La necessitat d’ampliar l’espai del recinte sobirà va fer que enderroquessin la muralla andalusina i es reomplís el terreny amb la runa fins al nivell del pati d’armes. Sobre aquesta ampliació, van construir aquesta gran sala coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.
La paret de migdia, de grans carreus de pedra, és a la vegada un dels murs defensius de l’espai sobirà. El gruix de la paret es pot observar en el brancal de les finestres.
Quan el castell va ser destinat a un ús estrictament militar, el refetor es va convertir en el dormitori de la tropa. L’espai va ser compartimentat i es va construir un pis intermedi. Possiblement, fruit d’aquests canvis, les finestres van perdre les columnetes i els arquets que les decoraven.
Les excavacions arqueològiques del refetor han deixat al descobert blocs de tàpia procedents de l'antiga muralla andalusina enderrocada pels templers. Els blocs, fets amb terra premsada i calç, van servir per reomplir el terreny i ampliar el recinte sobirà.
En el subsòl del refetor s'han descobert cinc pilars cilíndrics de grans dimensions que formaven part d'un projecte arquitectònic que mai no es va portar a terme. Sobre els pilars s'haurien d'haver aixecat unes columnes que sostindrien un sostre amb voltes de creueria però, a causa de problemes estructurals, el projecte va ser abandonat. La sala va quedar coberta amb una volta de creueria i els pilars soterrats.
A totes les fortaleses hi havia grans magatzems per guardar-hi oli, vi i gra, cosa que garantia la subsistència en cas de setge. En aquest espai, l'element més destacat són les dues sitges excavades a terra.
Les fortaleses disposaven de diversos magatzems. Aquest espai es va fer servir per fabricar pólvora.
L'element més destacat d'aquest espai són els tres gresols probablement emprats per a la fabricació de pólvora per a l'artilleria. Cadascun d'ells havia contingut un dels tres elements constitutius de la pólvora: sofre, carbó vegetal i salnitre, que en barrejar-se es converteixen en una mescla explosiva.
Al sostre podem observar les trapes que comuniquen amb el pis superior per pujar-hi coses.
Tot i ser reconeguda amb el nom de celler, aquesta sala ha tingut usos molt diversos al llarg del temps. A més d'utilitzar-se com a celler, ha servit de magatzem, de quadra i fins i tot de presó en alguns moments de la seva història.
Les excavacions han deixat al descobert les restes d'un trull d'oli, que es podria remuntar a l'època andalusina.
La galeria, coneguda amb el nom de "De profundis", és l'avantsala de l'església. Es troba al primer pis de l'edifici principal i s'hi accedeix directament des del pati d'armes per l'escala de pedra, ja que no hi ha comunicació interna entre els pisos. Està coberta amb volta de canó. La restauració ha permès recuperar els finestrals i el portal amb arcs de mig punt, així com el color vermell original del terra, resultat de barrejar pols de ceràmica amb el morter de calç.
La galeria conserva restes de la decoració original a les parets, feta en època templera. L'encintat consisteix a remarcar, sobre l'arrebossat de calç, les juntes dels carreus amb línies negres, quan són verticals, i vermelles quan són horitzontals.
A l’església, a més del culte diari, els diumenges, després de la missa, es feia el capítol, on es tractaven diferents temes: administració de la comanda, confessió i penitència als membres de la comunitat o cerimònia d’incorporació de nous membres a l’orde.
L’església de Miravet està integrada en l’estructura arquitectònica del castell, de manera que no és reconeixedora des de l’exterior.
L’església, situada al primer pis, té una sola nau i està coberta amb volta de canó, que ocupa una doble alçada. No té elements decoratius que destaquin, atesa l’austeritat que imposava la regla templera. Tot i això, la documentació ens informa que disposava d’elements litúrgics de gran valor.
L’absis és cobert per una volta de quart d’esfera i té una finestra lleugerament descentrada perquè al darrere s’aixeca la torre del Tresor, que té accés des d’aquí. Com la galeria, l’església estava pavimentada amb una capa de morter de calç barrejada amb pols de ceràmica vermella.
Entre els pocs elements decoratius que trobem en l'arquitectura de l'església, hi ha l'arc que introdueix a l'absis. Es tracta de dos arcs torals que reforcen la volta i es recolzen sobre un pilar amb una columna adossada.
Els capitells de les columnes adossades que sostenen l'arc triomfal són l'únic element d'ornamentació esculpida del conjunt.
Les parets de l'església estaven decorades amb l'encintat, com a la galeria, propi de la construcció templera. També hi trobem unes creus gravades, potser del via crucis.
Als peus de l'església hi ha un rosetó, dissimulat per la part exterior, on es transforma en dues finestres amb arcs de mig punt. Els seus elements decoratius van ser espoliats a mitjan segle XVIII quan el castell va ser abandonat.
Al final de la sala trobem l’escala de cargol que dóna accés a la terrassa superior.
El castell de Miravet, una fortalesa imponent envoltada per una muralla de 25 metres d’alçada que sembla sorgir de les roques i situada sobre un turó, domina el curs de l’Ebre i les terres del voltant.
Aquesta posició estratègica ha fet que s’hi succeïssin els assentaments des de la prehistòria i li ha suposat tenir un paper important en diferents conflictes.
Avui encara es poden apreciar part de les estructures d’una fortalesa andalusina sobre la qual es va aixecar el castell templer, immediatament després de la conquesta d’aquestes terres per part de Ramon Berenguer IV. El castell va ser donat a l’orde del Temple, que el va convertir en la seu de la província templera de Catalunya i Aragó, durant el que seria el període de més poder i esplendor de la història de Miravet. Aquesta província fou nomenada seu de la Cort del mestre provincial de l’orde del Temple i, per tant, reconeguda com la comanda més influent del territori català.
Malgrat que, posteriorment, el castell va ser remodelat per adaptar-lo a les exigències defensives que comporta l’aparició de l’artilleria, l’aspecte i les estructures que ens han arribat són essencialment obra dels templers. Així, Miravet s’ha convertit en un dels millors exemples de l’arquitectura militar catalana dels segles XII-XIII.
La visita a aquesta construcció templera ens endinsarà en la vida conventual d’aquest orde militar regit per l’estricta disciplina de la Regla cistercenca, vertebrada per una jerarquia fèrria que possibilità una organització interna idònia per la seva reeixida administració econòmica i religiosa, que li va permetre ser testimoni en primera persona del procés de supressió i extinció de l’orde del Temple.
accessibilitat | avis legal i privacitat | política de galetes | © Departament de Cultura 2018 Agència Catalana del Patrimoni Cultural
