De la mateixa manera que Virginia Woolf reclamava una habitació pròpia per a poder escriure, la història ha de reclamar la veu de les dones, la seva pròpia veu. Escoltar-les suposa trencar amb idees preconcebudes i despertar l'esperit crític, quelcom necessari a la societat actual. Aquesta és una de les missions de la Cultura, també del Patrimoni: ser un espai de reflexió, de debat, sempre al servei de les necessitats de la nostra societat.

En aquest sentit, Una veu pròpia vol reivindicar sis figures femenines vinculades a sis monuments i, així, retornar-los la veu en àmbits tan diversos com la cultura, el comerç, el poder, la quotidianitat, l'art o l'arquitectura. No és una llista exhaustiva però sí significativa de dones que, amb la seva història de vida, ens ajuden a (re)escriure la Història des d'un altre punt de vista i sota altres mirades.

El projecte neix avui amb 6 noms propis i 6 llocs patrimonials però té una ferma voluntat de seguir recuperant i reivindicant més dones que, des de l'anonimat o des d'espais de poder, ens permetran construir un relat més complet i més real de la nostra història.

Dones i comerç

CLARA CAPELLER 

Clara Capeller va néixer vers el 1295 a Castelló d’Empúries, filla de Bernat i de Dolça. L’any 1312 es va casar amb Amorós Negre, de Santa Creu de Rodes. El matrimoni va viure en una de les cases del poble de Santa Creu de Rodes, prop de la plaça, que tenia un hort al costat i des d’on es dominava el mar i el monestir. Pagaven per la casa una gallina i mitja, cada any per Nadal, al monjo infermer del monestir de Sant Pere de Rodes. Amorós, seguint les passes del seu pare i del seu avi, treballava al servei del monestir acompanyant els monjos a fer gestions administratives, sovint a Castelló, on hi feia llargues estades, mentre Clara es quedava a Santa Creu de Rodes.

A l’agost de l’any 1320, Clara i Amorós anaren plegats a Roses, on van fer una compra d’uns 40 quilos de cera i, a la primavera següent, una altra de 20 quilos a uns veïns de Santa Creu. L’adquisició d’aquestes quantitats de cera fa pensar que, mentre Amorós ocupava de servir els monjos a la vila comtal, la feina de Clara fou l’elaboració de ciris i candeles per vendre als pelegrins que passaven pel poble abans d’arribar al monestir. 

Dones i cultura

JUSTA BALLÓ, CONXA GUARRO I MARIA MARINÉ

Justa Balló, Conxa Guarro i Maria Mariné són només alguns dels noms de les joves estudiants de l’Escola Superior de Bibliotecàries que van ser peces fonamentals de l’expansió del sistema bibliotecari a Catalunya durant la Segona República.

Justa Balló (1899-1993), traductora al català de Mark Twain, va ser l’organitzadora del desplegament de filials de la Xarxa de Biblioteques Populars i pionera en la formació especialitzada en biblioteques infantils a Catalunya. Conxa Guarro, directora durant la Guerra Civil (1936-1939) del Servei de Biblioteques del Front, va gestionar l’enviament de llibres fins i tot a primera línia de foc, i la barcelonina Maria Mariné va ser escriptora i traductora de Carlo Goldoni. 

Totes elles van fer estades i pràctiques al Castell Monestir d’Escornalbou entre les dècades del 1920 i el 1930. En aquells moments, la biblioteca del castell, propietat del bibliòfil i mecenes Eduard Toda, era un lloc de pràctiques de les alumnes de la primera Escola Superior de Bibliotecàries del país, i per a elles anar a Escornalbou suposava fer una excursió a la muntanya i pujar al castell. L’escola va ser fundada a Barcelona el 1915 i Toda en va ser un professor destacat. 

ACTIVITAT: Quitèria, la minyona d'Escornalbou

Dones i quotidianitat

LES DONES DE LA ROCA DELS MOROS

Les primeres interpretacions que es van fer sobre les dones que es representen a la Roca dels Moros tenien en compte un únic punt de vista, androcèntric i patriarcal.

Les lectures de les escenes rupestres prehistòriques s’han fet tradicionalment des dels estereotips: els homes protagonistes, caçadors i guerrers, i de les dones no se n’havia parlat mai. Avui dia sabem, pels estudis fets per l’arqueologia feminista, que elles apareixen representades en nombroses escenes duent a terme múltiples feines: caçant, plantant, recol·lectant, cuidant criatures i altres persones, o en escenes polítiques o socials. Només calia canviar la mirada.

Al Cogul tenim la sort de poder contemplar una escena extraordinària en què apareix un grup de dones destacades, per mida i factura, que es relacionen entre elles, i que trenquen aquests estereotips i els rols de gènere heretats del patriarcat. Es tracta d’unes dones importants que, ben vestides, ben pentinades i adornades, s’adrecen a algun lloc, agafades de les mans de manera afectuosa. Potser per fer algun ritual polític o simbòlic, en què elles són les protagonistes, o és possible que sigui una escena de sororitat de la vida quotidiana en què es relacionen, parlen i prenen decisions. A més, també les podem imaginar dibuixant-se a elles mateixes, perquè sabem que a la prehistòria les dones també pintaven.

Es tracta de dones sense nom, però amb una veu pròpia.

Dones i art

TERRY BROCH 

Terry Broch va néixer a Nova York el 13 de juliol de 1927, de pare català i mare valenciana. El 1950 va finalitzar els estudis universitaris en el món del màrqueting i la publicitat i va començar a treballar com a cap de publicitat d’una discreta agència de Madison Square. 

Al casal català de Nova York va conèixer l’artista Carles Fontserè, dibuixant i cartellista català exiliat, i s’hi va casar l’any següent. A partir de llavors, Terry va treballar fent publicitat per a prestigioses firmes de moda de la ciutat, com ara Miller Shoes o Henri Bendel, el gran magatzem de roba i accessoris de luxe, on va coincidir amb Andy Warhol. A la dècada dels seixanta també va traduir diverses novel·les. A més, va tenir un paper extremadament rellevant en l’evolució de la carrera artística i la difusió de l’obra de la seva parella. 

A les darreries del franquisme, l’any 1973, ella i Fontserè s’instal·laren definitivament a Catalunya, on feia anys que havien comprat dues cases velles en un turó de la població de Porqueres (el Pla de l’Estany) i les havien anat arreglant. Un d’aquests edificis avui és l’Estudi Taller Carles Fontserè. Terry Broch va morir-hi el 27 d’abril de 2016. 

ACTIVITAT: Terry Broch, publicista i traductora

Dones i poder

BLANCA D’ANJOU 

Blanca va ser la primera esposa de Jaume II el Just, que va regnar del 1291 al 1327. Es van casar a Vilabertran el 29 d’octubre de 1295. El matrimoni va ser arranjat a la pau d’Anagni, que posava fi a la guerra que enfrontava la Corona catalanoaragonesa amb la dinastia francesa dels Anjou de Nàpols. Per això, Blanca ha estat sovint anomenada la reina de la Santa Pau.

Blanca era molt jove quan vingué a Catalunya. Va estar molt unida al seu marit i durant els quinze anys que va durar el matrimoni va tenir com a mínim deu fills, tot i que se sospita que va estar embarassada més cops. El darrer part, el de la seva filla Violant, va provocar-li la mort.

La reina disposava de la seva pròpia casa, amb servidors de tota mena. Va fer servir els recursos de què disposava per afavorir els ordes religiosos, com també hospitals i altres institucions caritatives. Poc després del matrimoni amb el rei Jaume, tots dos van decidir que en morir volien ser enterrats junts a Santes Creus. Era una persona de tarannà cordial i va ajudar en la negociació de més d’un conflicte. També acostumava a atendre la gent que venia a demanar-li la intercessió davant el seu marit. En el terreny intel·lectual, va patrocinar el metge i filòsof Arnau de Vilanova, amb qui va mantenir una relació molt cordial. 

Dones i arquitectura

MARIA LLUÏSA DE COPONS I DESCATLLAR

Maria Lluïsa de Copons i Descatllar, Desbach i Sarriera, marquesa de Cartellà, va ser la impulsora definitiva de la construcció del Palau Moja de Barcelona. El mes de juny del 1776 va demanar al municipi el permís d’obres per poder construir una casa en el solar que tenia per herència familiar a la Rambla de Barcelona, cantonada amb el carrer de la Portaferrissa, un projecte que havia proposat el seu pare anys abans. La marquesa de Cartellà estava casada des del 1758 amb Josep Copons i d’Oms, IV marquès de Moja i, tot i que el palau es coneix amb el nom del marquesat del seu marit, la decoració interior del gran saló, feta pel pintor Francesc Pla el Vigatà, explica la història dels Cartellà. Molt probablement la marquesa fou la ideòloga del programa decoratiu, atès que les escenes reforcen els orígens del seu llinatge i va ser ella, ja vídua, qui va fer tot el seguiment de l’obra fins al 1791.