L’actual entrada al monestir està formada per un conjunt d’estructures d’època medieval i moderna, adaptades als usos actuals. Hi perviuen estructures defensives medievals, però la major part de l’edifici es va aixecar entre els segles XVII i XVIII, per ser destinat a magatzems i cellers.
Davant de l’església hi ha unes dependències identificades com a cellers. S’aixequen entre els segles XVII i XVIII, juntament amb els magatzems del bloc d’entrada que es troben a sobre. L’espai està dividit en diferents estances, cobertes amb el sistema de falsa volta, i aprofita la roca de la muntanya com a element constructiu.
Al segle XI, un cop acabades les obres de l’església, s’aixeca la galilea, un pòrtic per acollir fidels i pelegrins. Malgrat l’aspecte que presenta actualment, a causa de l’espoli a què va estar sotmès el monestir, era un espai monumental amb les parets pintades, pel que es desprèn dels fragments de pintura conservats.
L’església de Sant Pere de Rodes és l’element més destacat del conjunt per l’originalitat d’alguns dels seus elements arquitectònics.
A principis del segle XI, els edificis que conformen el monestir s’ordenen amb la construcció d’un claustre.
Els treballs de restauració han deixat al descobert un antic accés al monestir situat al costat de l’església. Un portal de travertí donava pas a un passadís excavat a la roca que s’endinsava cap a l’església. Amb la construcció de la galilea, sobre aquest portal se n’hi adossa un altre amb arc de mig punt. Aquesta entrada, però, queda anul·lada al segle XII quan es reforma el pati d’entrada i s’obre la porta actual, centrada a la façana.
En tots els monestirs, el claustre és el punt a partir del qual s'organitzen la resta de dependències, seguint una distribució marcada per les necessitats quotidianes. Tot i que el temps pot haver canviat la funció dels edificis, l'estructura es repeteix arreu perquè ve marcada pels desplaçaments que els monjos fan al llarg del dia en el compliment de la regla.
Al sud del claustre hi ha una sala amb finestres esqueixades i coberta amb volta apuntada. segons el programa constructiu dels monestirs benedictins, aquest espai correspondria al menjador comunitari. L'edifici té una planta inferior que, per les seves condicions d'humitat i temperatura, possiblement es va utilitzar com a magatzem.
La sala capitular del claustre, durant l'edat mitjana, estava dividida en diferents estances de les quals no queda cap element original que ens permeti interpretar l'ús a què estaven destinades. Segons l'esquema dels monestirs benedictins, s'hi ubicarien la sala capitular, la sagristia i l'espai destinat a guardar els llibres i documents. Així mateix, a sobre hi hauria el dormitori comunitari dels monjos, situat al costat de l'església per tal de facilitar el desplaçament a l'hora de les oracions nocturnes, especialment a l'hivern.
En els monestirs, la porteria no és un simple punt d'accés. Marca la separació entre el món exterior i la clausura. A partir d'aquí, només els monjos podien accedir a l'interior del recinte.
Situada al costat del refetor i amb comunicació amb els horts i la zona d'estables, aquesta sala ha estat identificada com a rebost. A l'interior, hi havia un carner i una cisterna.
A l'interior del recinte, s'estén una plaça que articula els accessos a l'església i a l'espai de clausura. Es crea en el context d'una remodelació del segle XII que permet l'ampliació del conjunt monacal. Per construir la plaça es cobreix l'antic cementiri anivellant el terreny que fins llavors seguia el pendent natural.
A finals de l'edat mitjana, en un context de canvis en la vida comunitària, es construeixen habitatges individuals per als monjos a la part superior del claustre. Encara s'hi poden veure restes de finestres, balcons, xemeneies i els antics arrebossats dels murs, corresponents a onze cases del segle XVIII.
Per necessitats defensives, entre els segles XIII i XIV, s'aixeca la torre sobre una estructura anterior que es correspon amb la façana del segle X. Les espitlleres són les obertures originals, mentre que les finestres d'arc de mig punt i les portes d'accés des del sobreclaustre són més tardanes.
La torre del campanar es construeix al segle XII, sobre l'antic edifici d'accés, al qual corresponen les estretes finestres de la base de la torre.
Al segle XII, per sobre del deambulatori al qual s'accedeix des de l'interior de l'església, es construeix un segon deambulatori, reservat als membres de la comunitat. Al seu voltant s'obren diverses capelles i dos arcosolis que conserven restes de pintura mural del segle XIII.
A través d'una escala de cargol, visible a la capella de Sant Miquel, s'accedia des de l'església a aquestes capelles del deambulatori superior. El culte a l'arcàngel sant Miquel va propagar un tipus de capelles o santuaris elevats, com és aquest cas.
Sobresortint del conjunt del monestir a la zona dels horts, s'alça un edifici rectangular de tres plantes, caracteritzat per les seves porxades. La documentació indica que al segle XVI, la planta baixa acollia l'estable. Els pisos superiors no es van aixecar fins al segle XVIII, potser per acollir les famílies al servei del monestir.
Al sud-est del monestir, per aprofitar el sol i els vents humits de llevant, i a recés de la tramuntana, hi ha l'espai destinat al conreu de productes d'horta i plantes medicinals.
A pocs metres de l'entrada del recinte monacal, hi ha les restes d'un edifici, construït entre els segles XI i XII, que feia la funció d'hostatgeria. L'èmfasi de la regla benedictina en la caritat i l'hospitalitat es tradueix en la construcció d'edificis externs a la clausura, de manera que els monestirs puguin acollir pobres i pelegrins sense que interfereixin en la vida de la comunitat.
Entre les reformes que s'emprenen al segle XVIII, hi ha la construcció de la nova sagristia, adossada a l'església, de planta rectangular i tres plantes.
L'abat, màxima autoritat del monestir, és el responsable de la vida espiritual de la comunitat, així com dels aspectes temporals del monestir. Per garantir el funcionament correcte de la comunitat, la regla estableix una sèrie de càrrecs entre els quals l'abat distribueix les responsabilitats. A l'acta d'un capítol del 1360, hi apareixen els càrrecs següents: el prior, que també exerceix d'almoiner, el cellerer (responsable de l'administració), el cambrer (que vetlla pel vestuari dels monjos), el pieter (que cobra els censos), el sagristà (responsable del culte a l'església i per tant de tots els elements materials que es necessiten), l'obrer (responsable de les obres), l'infermer (responsable dels malalts), l'hostatger (responsable dels pelegrins), el sopador (s'encarrega dels àpats dels monjos als capvespres d'estiu) i els pabordes (administren les possessions importants).
Prop del monestir es troba la font dels Monjos. Sobre el brollador, que sobresurt del cap d'un animal fabulós, es pot llegir una inscripció datada l'any 1588: QUI BIBERIT EX AQUA SITIET ITERUM (qui begui d'aquesta aigua, tornarà a tenir set), citant l'Evangeli de sant Joan.
L’actual entrada al monestir està formada per un conjunt d’estructures d’època medieval i moderna, adaptades als usos actuals. Hi perviuen estructures defensives medievals, però la major part de l’edifici es va aixecar entre els segles XVII i XVIII, per ser destinat a magatzems i cellers.
Davant de l’església hi ha unes dependències identificades com a cellers. S’aixequen entre els segles XVII i XVIII, juntament amb els magatzems del bloc d’entrada que es troben a sobre. L’espai està dividit en diferents estances, cobertes amb el sistema de falsa volta, i aprofita la roca de la muntanya com a element constructiu.
Al segle XI, un cop acabades les obres de l’església, s’aixeca la galilea, un pòrtic per acollir fidels i pelegrins. Malgrat l’aspecte que presenta actualment, a causa de l’espoli a què va estar sotmès el monestir, era un espai monumental amb les parets pintades, pel que es desprèn dels fragments de pintura conservats.
Així mateix, al segle XII, s’encarrega al taller del mestre de Cabestany la decoració escultòrica de la portalada de l’església. És de les primeres portalades monumentals catalanes, juntament amb la de la catedral de Vic i la de Ripoll.
Per la seva ubicació, als peus del temple, la galilea es converteix en un espai d’enterrament privilegiat que acull tombes de famílies nobiliàries vinculades al monestir. Aquesta àrea ja era emprada com a necròpoli abans de la construcció de l’església romànica i s’han trobat restes de tombes antropomorfes excavades a la roca.
Precedint la galilea, al segle XVII es construeix un gran arc, al capdamunt del qual destaca una mènsula que representa un bust humà amb cabells llargs.
Al segle XII, sota el patrocini dels comtes d’Empúries, s’esculpeix la portalada de l’església, actualment desapareguda a causa de l’espoli. Les úniques restes que se’n conserven a la ubicació original es troben a les dues bandes inferiors de la porta principal. Són dos fragments de marbre, esculpits amb motius vegetals, animals fantàstics i caps humans. La resta de la portalada es va dispersar i molts elements van anar a parar a mans de col·leccionistes.
Malgrat tot, la localització d’algunes de les seves parts ha permès estudiar-la. Aquests fragments mostren que es va treballar amb peces de diferents mides, tant sobre pedra com sobre marbres romans reutilitzats. La portalada es caracteritzava per una abundant figuració, que representava passatges evangèlics, amb les característiques pròpies del treball del mestre de Cabestany, com les expressions i l’ús de models romans en la composició.
Entre els sepulcres que hi havia a la galilea, se n’ha relacionat un amb el casal d’Empúries gràcies a un fresc que representa l’escut dels comtes, amb tres franges horitzontals vermelles sobre un fons groc.
La casa comtal va ser la gran impulsora del monestir, que va afavorir amb múltiples donacions, amb la intenció de crear un gran centre religiós en els seus dominis.
Abans de la reforma del segle XII, des de la galilea es podia accedir cap al recinte monacal a través d'una porta amb arc de mig punt. Posteriorment aquest accés va quedar anul·lat fins que la restauració el va tornar a deixar al descobert.
L’església de Sant Pere de Rodes és l’element més destacat del conjunt per l’originalitat d’alguns dels seus elements arquitectònics.
Les darreres investigacions apunten que les obres s’haurien iniciat a finals del segle X, sobre les restes d’una petita església, i s’acabarien durant la segona meitat del segle XI, amb la finalització de les naus i la incorporació de l’escultura.
És un edifici de planta de creu llatina amb tres absis, obrat amb pedres de diferents mides, no gaire grans, disposades en filades més o menys regulars i, en alguns punts, en opus spicatum. En canvi, als angles, a les pilastres i als pilars s’utilitzen grans carreus ben tallats.
La nau central es caracteritza per la seva gran amplitud, mentre que les dues laterals, per la seva estretor, són llocs de pas que condueixen al deambulatori de dos pisos que envolta l’absis central.
L’església és el centre d’una vida comunitària dedicada a la pregària. La regla benedictina estructura la vida dels monjos en funció d’unes oracions que es distribueixen al llarg de la jornada. El dia comença amb el cant de laudes, a trenc d’alba, i continua amb els de prima, terça, sexta, nona, vespres i completes, a primera hora de la nit. El descans nocturn s’interromp amb la celebració de matines que resen durant la nit o en sortir el sol, segons l’època de l’any.
A més d’aquestes oracions comunitàries, el monjo també practica la lectio divina, la lectura i meditació individual.
La regla també estructura les hores de treball manual, que es considera una part essencial de la vida monacal. Per això, sant Benet preveu una distribució de les oracions i el treball adaptant-se a les condicions de cada època de l’any. Sota l’ideal de guanyar-se el pa, el tipus de treball al qual es dediquen varia al llarg del temps i de les comunitats, des del treball agrícola o artesanal fins al servei als pelegrins o l’escriptori monàstic, com és el cas de Sant Pere de Rodes.
L’originalitat de l’església de Sant Pere de Rodes rau en la utilització d’un sistema de pilars i columnes superposats, per sostenir la nau central, de 16 metres d’alçada.
Un altre element excepcional és la decoració dels seus capitells. Presenten dues tipologies ben marcades, els capitells corintis de fulles d’acant, de forta influència romana, i els capitells d’entrellaços que coronen les columnes dels arcs que separen les naus.
Es pot constatar el contrast entre la bona conservació dels capitells de la banda nord, on l’església no tenia finestres, amb els de la banda sud del temple propers a les obertures que, amb l’abandonament del santuari, van quedar més exposats a les inclemències meteorològiques i es van deteriorar notablement.
Un canvi en el projecte inicial elimina les columnes dels quatre pilars més propers a l’entrada. Els capitells descartats van ser reaprofitats als murs del transsepte i als peus de l’església.
Els pelegrins accedien a la cripta a través de les escales que hi ha a ambdós costats de l’absis. La forma semicircular de la planta els permetia voltar el reconditori per venerar les relíquies, a les quals no podien accedir directament.
En un extrem es conserva la base de l’altar que va estar dedicat a la Mare de Déu de la Cova. Sembla que l’absis que l’envolta coincidiria amb la capçalera de l’església primitiva.
Alguns detalls de Sant Pere de Rodes els coneixem per les descripcions dels cronistes. Aquest és el cas de les làpides funeràries de Tassi, impulsor del monestir al segle X, i Hildesin, fill de Tassi i primer abat de Sant Pere de Rodes, descrites per Jeroni Pujades al segle XVII. A partir dels seus escrits i dels fragments localitzats, s’ha pogut reproduir la làpida de Tassi i posar-la al lloc original.
L’absis central està envoltat per un deambulatori que facilitava el culte a les relíquies. Els pelegrins hi accedien a través de les naus laterals, amb l’amplada justa per permetre-hi la circulació, i podien voltar així el reconditori on es custodiaven.
El reconditori és una cambra subterrània, al centre del presbiteri, on els monjos custodiaven les relíquies, principal element d’atracció dels pelegrins. Es conserva un inventari del segle XV on es llisten una gran quantitat de relíquies consistents, sobretot, en parts dels cossos de diversos sants i màrtirs, diversos elements vinculats a la passió de Jesucrist i altres objectes, entre els quals destacaven el cap i el braç dret de l’apòstol sant Pere.
A principis del segle XI, els edificis que conformen el monestir s’ordenen amb la construcció d’un claustre.
Aquest claustre és un element excepcional perquè se’n conserven pocs d’aquesta època. Es caracteritza pels arcs de mig punt, una mica ultrapassats. Originalment, les galeries estaven cobertes amb un embigat i les parets densament decorades, pel que es desprèn de les restes de pintura.
És un model constructiu propi de finals del segle X i del segle XI, que ha arribat fins a l’actualitat, ja que es va soterrar per construir el claustre del segle Xii a sobre. Només dues galeries van seguir en ús i el claustre es va mantenir ocult fins a la seva descoberta durant les obres de restauració a principis dels anys noranta. Gràcies a això, es va conservar el seu aspecte original, mentre la resta del conjunt s’adaptava a nous gustos o necessitats.
La pintura representa una escena de la Crucifixió segons l’Evangeli de sant Joan. Presenta semblances d’estil amb les il·lustracions de la Bíblia de Rodes. Posteriorment, la part central es retoca, però d’aquesta segona escena només se’n conserven fragments.
La pintura va quedar molt malmesa després de segles colgada a causa del soterrament del claustre. Per aquesta raó, es va haver d’arrencar del mur i restaurar-la sobre un nou suport.
Al mur meridional del claustre, entre dos arcosolis, hi ha la representació de la figura d’un lleó emmarcat. És una pintura del segle XII el significat de la qual es desconeix. Podria ser un element simplement decoratiu o un símbol heràldic vinculat a un arcosoli que tingués una funció funerària.
Aquestes escales pujaven cap a l’ala de ponent del claustre, que, a causa de la irregularitat del terreny, es trobava per sobre de les altres. La construcció del claustre superior va comportar la desaparició d’aquesta ala i la pèrdua de funcions de les escales.
A l’est del claustre primitiu hi ha les restes d’un gran edifici rectangular, construït amb grans carreus que el diferencien de la resta de construccions del conjunt.
És un edifici d’època tardoantiga, datat a l’entorn del segle VI, fet que constata que l’àrea va ser ocupada des d’antic. Es desconeix la funció que tenia, perquè encara no ha estat objecte d’estudis arqueològics.
Els treballs de restauració han deixat al descobert un antic accés al monestir situat al costat de l’església. Un portal de travertí donava pas a un passadís excavat a la roca que s’endinsava cap a l’església. Amb la construcció de la galilea, sobre aquest portal se n’hi adossa un altre amb arc de mig punt. Aquesta entrada, però, queda anul·lada al segle XII quan es reforma el pati d’entrada i s’obre la porta actual, centrada a la façana.
Espai no visitable pel públic.
El camí que conduïa fins a l'església estava delimitat per un mur de contenció de terres, que a la vegada funcionava com a suport de sarcòfags i arcosolis.
Abans del segle XI, aquesta àrea ja funcionava com a cementiri. S'hi han trobat tombes excavades a la roca, moltes d'elles antropomorfes, que al segle XII van quedar soterrades en anivellar el terreny per construir la plaça.
En tots els monestirs, el claustre és el punt a partir del qual s'organitzen la resta de dependències, seguint una distribució marcada per les necessitats quotidianes. Tot i que el temps pot haver canviat la funció dels edificis, l'estructura es repeteix arreu perquè ve marcada pels desplaçaments que els monjos fan al llarg del dia en el compliment de la regla.
El claustre no és, però, un simple lloc de pas entre els edificis, on les galeries protegeixen els monjos dels rigors climàtics. Segons els costumaris, el claustre és també un espai per meditar, llegir i treballar.
A mitjan segle XII, els claustres es reformen per dotar-los de més sumptuositat. En el cas de Sant Pere, la construcció del nou claustre s'emmarca en una reforma general del conjunt. Es construeix sobre l'anterior, que queda parcialment soterrat, amb la qual cosa se n'amplia la superfície i canvia el nivell de circulació entre els edificis.
La principal diferència, però, radica en la incorporació de la decoració escultòrica seguint l'estil de l'època, amb dobles columnes i capitells figurats. Malauradament, l'espoli que va patir el cenobi entre els segles XIX i XX ha destruït tota aquesta esplendor.
Al mig del claustre hi ha el brocal d'una cisterna del segle XVII, construïda aprofitant part del claustre que havia quedat soterrat. S'abastia a través d'un sistema de canalització que recollia l'aigua de les teulades.
El brocal conserva la major part de les grans pedres tallades que el formaven i a la seva superfície encara es poden observar els forats per on es tirava el plom que unia els blocs de pedra.
En alguns indrets és visible l'esforç de rebaix de la roca per tal d'anivellar el terreny i aconseguir un espai més gran que permetés l'ampliació del claustre.
L'espoli del claustre, durant el segle XIX i gran part del XX, afecta especialment el conjunt de capitells romànics romànics, molts dels quals van acabar en mans de col·leccionistes.
Posteriorment, les campanyes arqueològiques han permès recuperar alguns elements que van romandre al monestir i que podrien haver format part del claustre. Alguns d'aquests capitells van ser restituïts al claustre durant la seva restauració.
Al sud del claustre hi ha una sala amb finestres esqueixades i coberta amb volta apuntada. segons el programa constructiu dels monestirs benedictins, aquest espai correspondria al menjador comunitari. L'edifici té una planta inferior que, per les seves condicions d'humitat i temperatura, possiblement es va utilitzar com a magatzem.
Per als monjos, els àpats tenen un aspecte ritual marcat per la regla que descriu l'actitud amb què s'han de celebrar. Els monjos mengen en silenci escoltant la lectura que fa un d'ells. Tant el càrrec de lector com l'obligació de servir la taula són tasques setmanals que tota la comunitat ha d'exercir de manera rotativa.
La regla marca, també, uns preceptes en el menjar, regulant les hores i les quantitats, així com els dejunis i les abstinències, tenint en compte les necessitats dels malalts, ancians i nens.
Altres elements presents al refetor són: porta d'accés als horts, escala al pis inferior i canalitzacions a la roca, a la paret del refetor són visibles les restes de canalitzacions que conduïen les aigües pluvials.
La sala capitular del claustre, durant l'edat mitjana, estava dividida en diferents estances de les quals no queda cap element original que ens permeti interpretar l'ús a què estaven destinades. Segons l'esquema dels monestirs benedictins, s'hi ubicarien la sala capitular, la sagristia i l'espai destinat a guardar els llibres i documents. Així mateix, a sobre hi hauria el dormitori comunitari dels monjos, situat al costat de l'església per tal de facilitar el desplaçament a l'hora de les oracions nocturnes, especialment a l'hivern.
Aquesta sala és un dels espais emblemàtics dels monestirs, on es reuneix tota la comunitat. Rep aquest nom perquè, de manera ordinària, s'hi llegia algun capítol de la regla, comentat per l'abat, com a reflexió de les pautes que regien la seva vida. Aquí es distribuïen les tasques i es plantejaven temes que afectaven el monestir, ja que la regla estableix que l'abat ha d'escoltar totes les opinions abans de prendre una decisió.
En els monestirs, la porteria no és un simple punt d'accés. Marca la separació entre el món exterior i la clausura. A partir d'aquí, només els monjos podien accedir a l'interior del recinte.
L'edifici es construeix al segle XII, en el marc d'una reforma de tot el conjunt que fa necessària una nova porteria situada al mateix nivell que la plaça i el claustre.
Situada al costat del refetor i amb comunicació amb els horts i la zona d'estables, aquesta sala ha estat identificada com a rebost. A l'interior, hi havia un carner i una cisterna.
El carner és un espai soterrani amb quatre fornícules, cavitats obertes al mur que probablement es van utilitzar com a armaris. Al centre, una cisterna recollia aigua.
A l'interior del recinte, s'estén una plaça que articula els accessos a l'església i a l'espai de clausura. Es crea en el context d'una remodelació del segle XII que permet l'ampliació del conjunt monacal. Per construir la plaça es cobreix l'antic cementiri anivellant el terreny que fins llavors seguia el pendent natural.
A finals de l'edat mitjana, en un context de canvis en la vida comunitària, es construeixen habitatges individuals per als monjos a la part superior del claustre. Encara s'hi poden veure restes de finestres, balcons, xemeneies i els antics arrebossats dels murs, corresponents a onze cases del segle XVIII.
Per necessitats defensives, entre els segles XIII i XIV, s'aixeca la torre sobre una estructura anterior que es correspon amb la façana del segle X. Les espitlleres són les obertures originals, mentre que les finestres d'arc de mig punt i les portes d'accés des del sobreclaustre són més tardanes.
La torre es divideix en diferents plantes que es comuniquen a través de trapes. A la part superior, es conserva una porta per la qual s'accedia a la corsera, un balcó que sobresortia, amb orificis per atacar la base de la torre. D'aquesta corsera només perviuen les pedres al voltant de la torre sobre les quals se sostenia la plataforma.
La torre del campanar es construeix al segle XII, sobre l'antic edifici d'accés, al qual corresponen les estretes finestres de la base de la torre.
És una estructura de planta quadrada i tres pisos. En els dos primers, les finestres de mig punt no tenen elements decoratius, però en el tercer, es caracteritzen per elements de tipus llombard, com les finestres geminades amb columna, el coronament d'arcuacions cegues amb dents de serra i tres òculs al coronament de la torre.
Al segle XII, per sobre del deambulatori al qual s'accedeix des de l'interior de l'església, es construeix un segon deambulatori, reservat als membres de la comunitat. Al seu voltant s'obren diverses capelles i dos arcosolis que conserven restes de pintura mural del segle XIII.
A través d'una escala de cargol, visible a la capella de Sant Miquel, s'accedia des de l'església a aquestes capelles del deambulatori superior. El culte a l'arcàngel sant Miquel va propagar un tipus de capelles o santuaris elevats, com és aquest cas.
L'estança circular possiblement es va utilitzar com a sagristia. Tot i que no hi ha constància de cap capella dedicada a sant Martí, ha rebut aquest nom per una pintura mural on es representa el sant donant mitja capa al pobre.
La nau de la capella de Sant Miquel està coberta amb volta de canó, mentre que el petit absis és cobert amb una volta de quart d'esfera on es pot veure una creu feta amb pedra que encara conserva els encaixos per penjar-hi les llànties.
Sobresortint del conjunt del monestir a la zona dels horts, s'alça un edifici rectangular de tres plantes, caracteritzat per les seves porxades. La documentació indica que al segle XVI, la planta baixa acollia l'estable. Els pisos superiors no es van aixecar fins al segle XVIII, potser per acollir les famílies al servei del monestir.
Al sud-est del monestir, per aprofitar el sol i els vents humits de llevant, i a recés de la tramuntana, hi ha l'espai destinat al conreu de productes d'horta i plantes medicinals.
A causa del desnivell, l'esplanada dels horts es fa possible per la construcció de dues grans terrasses reomplertes de terra i sostingudes per murs i contraforts.
En aquest sector es conserva un sistema de canalització d'aigua. Una sèquia, construïda amb pedra seca, recollia l'aigua de la muntanya i la conduïa fins a la cisterna excavada a la roca. Des d'allà, l'aigua alimentava el safareig dels horts.
A pocs metres de l'entrada del recinte monacal, hi ha les restes d'un edifici, construït entre els segles XI i XII, que feia la funció d'hostatgeria. L'èmfasi de la regla benedictina en la caritat i l'hospitalitat es tradueix en la construcció d'edificis externs a la clausura, de manera que els monestirs puguin acollir pobres i pelegrins sense que interfereixin en la vida de la comunitat.
En el cas de Sant Pere de Rodes, que va ser un centre de pelegrinatge, el fenomen tenia els seus moments més intensos amb la celebració de l'Any Sant cada vegada que el dia de la Santa Creu coincidia en divendres, moment en què els pelegrins podien obtenir importants indulgències.
El servei estava administrat per un monjo, anomenat hospitaler, càrrec que a Sant Pere de Rodes es va exercir com a mínim des del 1221, quan consta la primera referència, fins a la fi del monestir.
Entre les reformes que s'emprenen al segle XVIII, hi ha la construcció de la nova sagristia, adossada a l'església, de planta rectangular i tres plantes.
Atès el grau de degradació que va patir, de l'original només se n'ha conservat la façana i s'ha adaptat com a edifici de serveis.
L'abat, màxima autoritat del monestir, és el responsable de la vida espiritual de la comunitat, així com dels aspectes temporals del monestir. Per garantir el funcionament correcte de la comunitat, la regla estableix una sèrie de càrrecs entre els quals l'abat distribueix les responsabilitats. A l'acta d'un capítol del 1360, hi apareixen els càrrecs següents: el prior, que també exerceix d'almoiner, el cellerer (responsable de l'administració), el cambrer (que vetlla pel vestuari dels monjos), el pieter (que cobra els censos), el sagristà (responsable del culte a l'església i per tant de tots els elements materials que es necessiten), l'obrer (responsable de les obres), l'infermer (responsable dels malalts), l'hostatger (responsable dels pelegrins), el sopador (s'encarrega dels àpats dels monjos als capvespres d'estiu) i els pabordes (administren les possessions importants).
A la primera meitat del segle XV, s'emprèn la construcció d'un palau per l'abat. Segons un inventari del 1633, es dividia en tres cambres, un estudi, la quadra i el celler, tot i que al segle XVIII es reformà per fer una nova divisió dels espais i canviar l'embigat per una volta de canó.
Greument malmès per l'abandonament, les tasques de consolidació al palau van ser més tardanes que en altres punts del monestir. A finals dels anys seixanta només es conservaven els murs exteriors i algun dels interiors. L'actuació que es va portar a terme als anys noranta el va adaptar a les necessitats d'un edifici de serveis. Per això, de l'edifici original només resten els murs exteriors, coronats per merlets, i una finestra geminada a la façana principal.
Prop del monestir es troba la font dels Monjos. Sobre el brollador, que sobresurt del cap d'un animal fabulós, es pot llegir una inscripció datada l'any 1588: QUI BIBERIT EX AQUA SITIET ITERUM (qui begui d'aquesta aigua, tornarà a tenir set), citant l'Evangeli de sant Joan.
El monestir benedictí de Sant Pere de Rodes és el centre del conjunt monumental situat a la serra de Verdera. La documentació més antiga, del segle IX, fa referència a una cel·la monàstica dependent del monestir de Sant Esteve de Banyoles, tot i que hi ha restes arqueològiques que evidencien una ocupació anterior.
Amb la fundació del monestir independent, al segle X, començà una etapa d’esplendor impulsada per la noblesa empordanesa. Centre de poder feudal i econòmic, la comunitat va iniciar un projecte constructiu que reflectia la seva força. Les obres es van estendre entre els segles X i XIII, i tingueren en compte essencialment la zona de clausura formada per l’església, els claustres i les dependències del voltant.
Una de les peculiaritats de Sant Pere de Rodes és la possibilitat de contemplar dos claustres que mai no van estar en ús simultàniament. Amb la restauració s’ha recuperat el claustre primitiu que va ser enterrat per poder construir el claustre del segle XII a sobre. D’aquesta manera, s’ha conservat un model constructiu que s’ha perdut en la majoria dels casos per les reformes posteriors.
A partir del segle XV, tot l’entorn va quedar afectat per saquejos continus, pirateria i conflictes bèl·lics, que van obligar els monjos a abandonar el monestir en diverses ocasions.
La revifalla econòmica del segle XVIII va permetre afrontar nous projectes, com la reforma del recinte que envolta la clausura, format per edificis de serveis, majoritàriament bastits entre els segles XVII i XVIII. Algunes de les obres planificades no es van arribar a portar a terme perquè, l’any 1798, la comunitat abandonà definitivament el monestir. A partir d’aquell moment, el conjunt va patir un ràpid procés de degradació.
accessibilitat | avis legal i privacitat | política de galetes | © Departament de Cultura 2018 Agència Catalana del Patrimoni Cultural
