El poble i el monestir es comunicaven directament a través d’un camí que sortia del portal de Baix. El traçat actual coincideix, pràcticament, amb l’original. Per tal de facilitar el pas dels visitants, fa uns anys es van arranjar unes escales al costat de les quals és visible l’antic camí.
A mesura que la població va créixer, l’espai original, al voltant de l’església, es féu petit. Es començà a construir, llavors, en els marges del camí del monestir, fins a formar un raval que, a la documentació del segle xv, rep el nom de Sa Petja. No se’n pot estimar la superfície total, però probablement el seu creixement va quedar limitat a l’est pel fort pendent i a l’oest per la roca de la muntanya.
Aquest portal, juntament amb el de dalt, és el que resta del primitiu sistema de defensa del poble. No hi ha constància que aquest fos una muralla de pedra. Les excavacions han donat pistes sobre un possible tancament amb una palissada de fusta. Amb el creixement del poble, aquest sistema s’anul·là i les cases, amb els seus murs massissos i les estretes portes, van fer la funció d’una autèntica vila closa.
Les cases construïdes al voltant de la plaça corresponen al nucli urbà més antic, les restes del qual es remunten al segle XII, tot i que les estructures que s’hi veuen corresponen a la segona meitat del segle XV.
Situada davant de l’església, aquesta plaça és el centre del poble, on es concentra l’activitat pública i on conflueixen els principals camins d’accés al poble, així com bona part dels carrers i carrerons. Segons la documentació, s’hi posaven les parades del mercat setmanal, al qual devien acudir nombrosos pelegrins que es dirigien al monestir.
L'església és un element singular dins el poble, ja que s'aixecà abans de la mateixa existència d'aquest i s'hi mantingué el culte quan els seus habitants l'havien abandonat. Vinculada al monestir, va néixer per donar servei a la gent que vivia dispersa pels voltants. La primera advocació és a la Santa Creu, però, a principis del segle XVI, es dedicà a Santa Helena.
Després de l'abandonament del poble i la pèrdua de la condició de parròquia, l'església quedà sota la custodia d'un ermità. Segons una visita pastoral de principis del segle XVII, l'ermità no disposava de casa pròpia i dormia dins de l'església. El fet que el bisbe no ho veiés amb bons ulls impulsà, a la primera meitat del segle XVIII, la construcció d'aquesta casa, anomenada també sagristia nova.
El 1420 s'adossà una nova construcció a la capçalera de l'església per fer les funcions de sagristia. Té planta baixa, coberta amb volta de pedra, i un pis del qual només queden part dels murs. La porta conserva, a la llinda, una creu gravada.
Contrariàment al que avui pot semblar, la zona on es troba emplaçat el poble era, a l'època medieval, molt activa i habitada. El monestir de Sant Pere actuava com un punt d'atracció econòmica de primer ordre. Se'n beneficiaven els habitants de la zona que proporcionaven serveis al monestir i atenien els peregrins. A més, es dedicaven a explotar els recursos naturals disponibles, bàsicament el conreu dels cereals, la vinya, l'olivera i les pastures.
Al voltant de l'església, al llarg dels segles, hi trobem restes de diversos cementiris. El més antic és el de tombes excavades a la roca, de forma antropomorfa i amb coberta de lloses, que es pot datar entre els segles X i XI. Atès que la seva existència és anterior a la formació del poble, se'n troben restes en una àmplia àrea que coincideix amb la superfície de la sagrera, fins i tot sota les cases, la construcció de les quals les va malmetre molt.
És l'element més antic de l'església. De fet, és anterior a aquesta, ja que funcionava com una torre de vigilància del territori, amb una vista excel·lent sobre la costa. Té una planta quadrada, de forma troncopiramidal, més ampla a la base. En origen estava arrebossada amb morter de calç i alguns indicis apunten que estava coronada amb merlets.
Al nord de l'església es veuen les runes d'un barri que s'estén més enllà del nucli original. La primera línia de cases, amb façana a la plaça, no seria gaire diferent de la resta d'habitatges a l'entorn de l'església. De la resta d'edificacions, en canvi, es desconeix com eren i quins usos podrien tenir, a manca d'un estudi arqueològic.
La torre del portal de Dalt, juntament amb la del portal de Baix, és el testimoni de l'antic tancament del poble. De planta quadrangular, la torre té sòlids murs d'un metre de guix i conserva algunes espitlleres. És del tipus bestorre, és a dir, una torre oberta cap a l'interior del recinte. Gràcies a l'alçada que s'ha conservat, s'ha constatat que disposava de dues plantes, separades per una volta de pedra.
Els primers treballs de recuperació d'aquest conjunt arqueològic es van fer l'any 1972, de manera paral·lela a l'obertura de la carretera del monestir. Es van restaurar els portals i es van rebaixar les terres al voltant de l'església, deixant al descobert alguns murs del poble. A la mateixa època també es van fer treballs de neteja i consolidació a l'església.
Des del portal de Dalt se segueix un camí, força coincident amb l'original, que comunicava el poble de Santa Creu amb altres poblacions a banda i banda de la muntanya. Se'n coneix la connexió amb vies públiques que es dirigien cap al costat de Vilajuïga, Pau i Palau, i des d'allà fins a Castelló d'Empúries i Roses, així com pel costat de Llançà. Encara es conserven trams d'aquestes carrerades, en bona part protegides per murs alts de pedra en els laterals.
El poble i el monestir es comunicaven directament a través d’un camí que sortia del portal de Baix. El traçat actual coincideix, pràcticament, amb l’original. Per tal de facilitar el pas dels visitants, fa uns anys es van arranjar unes escales al costat de les quals és visible l’antic camí.
Prop del portal, el camí es transformava en un carrer del poble, al qual tenien accés les cases veïnes a través de petites portes, encara ben conservades. Entremig de les cases uns carrerons el comunicaven amb la plaça de l’Església.
A mesura que la població va créixer, l’espai original, al voltant de l’església, es féu petit. Es començà a construir, llavors, en els marges del camí del monestir, fins a formar un raval que, a la documentació del segle xv, rep el nom de Sa Petja. No se’n pot estimar la superfície total, però probablement el seu creixement va quedar limitat a l’est pel fort pendent i a l’oest per la roca de la muntanya.
Al subsòl dels habitatges, els arqueòlegs han descobert sitges per al gra, anteriors a la construcció de les cases, així com canalitzacions excavades a la roca per conduir les aigües pluvials muntanya avall.
Aquest portal, juntament amb el de dalt, és el que resta del primitiu sistema de defensa del poble. No hi ha constància que aquest fos una muralla de pedra. Les excavacions han donat pistes sobre un possible tancament amb una palissada de fusta. Amb el creixement del poble, aquest sistema s’anul·là i les cases, amb els seus murs massissos i les estretes portes, van fer la funció d’una autèntica vila closa.
El portal de Baix és l’entrada al poble des del camí del monestir. Es troba a la planta baixa d’una bestorre, és a dir, una torre que queda oberta cap a l’interior del recinte. Costa veure’n la forma original, no només per l’estat de conservació, sinó també per les cases que s’hi van adossar amb el temps. Malgrat tot, no seria gaire diferent del portal de Dalt, de planta quadrangular i uns 4,80 m de costat.
El portal forma un arc de mig punt, emmarcat amb lloses posades de cantell. Hi ha indicis del sistema de tancament amb rastell, així com de l’arrencament de la volta que cobria l’entrada. També hi ha restes d’alguna espitllera de defensa, anul·lada en adossar-hi les cases.
Les cases construïdes al voltant de la plaça corresponen al nucli urbà més antic, les restes del qual es remunten al segle XII, tot i que les estructures que s’hi veuen corresponen a la segona meitat del segle XV.
Són cases grans, d’entre 120 i 160 m2 de superfície, amb planta baixa i pis i coberta de teula. Tenen quatre o cinc estances, alguna amb funció de pati o, fins i tot, d’hort, on es conreaven llegums com faves i pèsols.
Els arqueòlegs han trobat restes de vaixella de taula, de producció valenciana i catalana, ceràmiques diverses de cuina i rebost, i per a altres usos quotidians, estris de ferro i bronze, com ara eines, panys i claus, llums d’oli, o per a indumentària, com ara sivelles o agulles. La presència d’eines agrícoles fa pensar que alguns habitants treballaven la vinya així com els cereals, atès que s’han trobat granes d’ordi, blat, mill i blat de moro.
En una de les cases s’ha localitzat un conjunt de mesures per a la venda de vi al detall, troballa que fa pensar en una possible taverna o botiga. En una altra, la presència d’un nombre inusual d’escudelles per menjar podria indicar que es tractaria d’un hostal, potser per als pelegrins que visitaven el monestir.
Aquestes cases tenien l’entrada principal oberta a la plaça. Un cop traspassada la porta, s’accedia a una avantsala on possiblement es desenvolupaven activitats de caire econòmic. Des d’aquesta s’accedia a espais més privats.
Al subsòl de les cases s’han descobert tombes de tipus antropomorf, excavades a la roca. Són restes del cementiri dels segles X i XI que voltava l’església abans de la formació del poble, perquè, tot i no existir un nucli urbà, Santa Creu era el lloc d’enterrament per a la gent que vivia dispersa per la zona.
Actualment, entremig de les restes de les cases, es poden veure algunes d’aquestes tombes reomplertes amb grava per protegir-les.
Aquest espai actuava com a distribuïdor de les diferents dependències de la casa, comunicant l’avantsala amb els espais privats. Des d’aquí s’accedia, a través d’una escala, cap a la planta superior, on hi havia la cuina i altres habitacions. Les restes d’un pilar central suposen l’existència d’un sostre de cairats de fusta.
La casa disposava d’un segon accés pel carreró lateral, que comunicava amb el camí que mena cap al castell. Encara avui es pot seguir aquesta via, més o menys modificada per una pista forestal, i arribar al castell, que es troba a 1,5 km de distància.
El desnivell del terreny va obligar els constructors de la casa a fer un enorme treball d’adaptació. En aquesta cambra es pot observar com van retallar la roca per aprofitar-la com a part de la paret i del paviment.
A la mateixa sala es conserva encara la llinda de la porta d’entrada i les mènsules que sostenien l’embigat del sostre, així com uns armariets oberts al mur.
A causa del pendent del terreny, la cuina quedava a un nivell superior i s'hi accedia per les escales del pati distribuïdor. Les excavacions han localitzat una llar de foc central, actualment tapada per la grava, un petit banc lateral i diverses fornícules o armariets a les parets. Sobre el banc es va trobar una escudella que encara conservava escates de peix.
Les restes de fauna recuperades en el poble indiquen que els seus habitants consumien carn d'ovelles i cabres, criades per ells mateixos, a més de porcs i bòvids, en bona part comprats a fora. També menjaven caça, en menor grau, i peix, com ara tonyina i algun tipus de tauró.
Situada davant de l’església, aquesta plaça és el centre del poble, on es concentra l’activitat pública i on conflueixen els principals camins d’accés al poble, així com bona part dels carrers i carrerons. Segons la documentació, s’hi posaven les parades del mercat setmanal, al qual devien acudir nombrosos pelegrins que es dirigien al monestir.
Fins i tot, malgrat que el poble s’abandonà, la plaça continuà sent el punt de trobada de la festa de la Santa Creu que, fins al segle XIX, reunia els habitants dels pobles del cap de Creus.
Té una forma irregular, amb la superfície anivellada, i en el seu subsòl s’han trobat restes de l’antic cementiri de tombes antropomorfes. Aquest espai coincideix amb la sagrera de l’església, un espai sacralitzat que encerclava l’església amb un radi d’entre vint i trenta passes d’amplada, en el qual no es podien cometre accions violentes sota amenaça d’excomunió i, per tant, proporcionava un espai de protecció.
L'església és un element singular dins el poble, ja que s'aixecà abans de la mateixa existència d'aquest i s'hi mantingué el culte quan els seus habitants l'havien abandonat. Vinculada al monestir, va néixer per donar servei a la gent que vivia dispersa pels voltants. La primera advocació és a la Santa Creu, però, a principis del segle XVI, es dedicà a Santa Helena.
Formalment, l'església és el resultat de successives reformes que en fan un edifici singular dins de l'estil romànic. L'església original, del segle IX, és d'una sola nau i aprofita una antiga torre de guaita com a absis. Al segle X o XI, la capçalera va adoptar la forma actual quan s'afegí un nou absis i dues capelles laterals a la torre.
El despoblament a partir del segle XV provocà la decadència de l'edifici i la pèrdua de la condició de parròquia, de manera que, a partir del 1563, passà a ser administrada pel rector de la Selva de Mar.
En un intent per reactivar-hi el culte, al segle XVII, el monestir emprengué unes obres d'ampliació aixecant les naus laterals. Les obres van comportar la construcció d'unes àmplies arcades de marbre gris local, per comunicar els laterals amb la nau central, a més del canvi de paviment i una nova coberta de lloses. Però, malgrat aquests esforços, aviat es van endur les campanes, l'edifici es va anar malmetent i acabà custodiat per un ermità fins al final del segle XIX, en què quedà completament abandonat.
Aquest porxo és el punt final de l'ampliació de l'església del segle XVII. Tenia una portalada feta amb blocs de marbre gris clar, del mateix tipus que les arcades de les naus laterals que es van construir a la mateixa època. D'aquesta portalada, però, ja només en queden indicis arran de terra.
Des de l'interior, es poden veure restes de l'encaix de la barralleba que tancava el portal.
La façana principal mostra clarament l'evolució des d'una nau única fins a l'ampliació amb les naus laterals, gràcies a les diferències constructives. En general, ha estat molt afectada per les successives reformes. La porta actual, per exemple, no es correspon amb la forma inicial, sinó amb el tancament que es va fer després del desmantellament del primer portal. Aquestes dues etapes són visibles per l'ús de materials diferents. L'únic element original que en resta és l'acabat del ràfec de la teulada, decorat amb lloses i rajols dentats posats verticalment.
L'absis és un annex del segle X o XI que s'adossà a l'antiga torre de guaita, al voltant de la qual s'estructurava tota l'església. La seva construcció implicà rebentar la base de la torre i construir un arc de ferradura que feia la funció d'arc triomfal. La llum hi entrava per una petita finestra, decorada a l'exterior amb fragments de maó amb el cantell dentat. Se'n conserva la base d'altar, que el 1420 es va haver de desplaçar per obrir la porta cap a la sagristia que s'estava construint.
Les parets de l'església estaven originalment arrebossades amb morter de calç i decorades amb pintures. A la capella nord es conserva, en mal estat, una retícula de quadres que alterna els colors vermells i blanc. La resta de la decoració s'ha perdut i només queden indicis de pintura a l'arc de l'absis central.
La capella també conserva la base de pedra de l'altar, adossada al mur, i els encaixos del reixat de ferro, que es va instal·lar probablement al segle XVII.
L'element més destacable de la capella sud són les restes d'uns relleus fets amb morter que representen uns arcs sobre bases, amb els capitells corresponents. En general, no devia diferir gaire de l'altra capella i també estava tancada per un reixat.
A les dovelles de marbre dels arcs hi ha petits relleus decoratius sense cap disposició concreta, com una cara damunt l'arc central, o trèvols, una pinya, fruits de forma esfèrica i flors, en els arcs que comuniquen amb les naus laterals.
Se sap que hi havia altres elements ornamentals, com ara uns altars gòtics, de marbre de Gènova, que encara es conservaven al final del segle XIX.
Després de l'abandonament del poble i la pèrdua de la condició de parròquia, l'església quedà sota la custodia d'un ermità. Segons una visita pastoral de principis del segle XVII, l'ermità no disposava de casa pròpia i dormia dins de l'església. El fet que el bisbe no ho veiés amb bons ulls impulsà, a la primera meitat del segle XVIII, la construcció d'aquesta casa, anomenada també sagristia nova.
És un habitatge senzill, amb planta baixa i pis, al qual s'accedeix tant des de l'interior de l'església com a través de la sagristia. Al pis superior, una porta permet accedir a l'interior de la torre campanar, per sobre de la coberta de volta. El teulat, que no es conserva, era d'un sol vessant, amb pendent cap al sud.
El 1420 s'adossà una nova construcció a la capçalera de l'església per fer les funcions de sagristia. Té planta baixa, coberta amb volta de pedra, i un pis del qual només queden part dels murs. La porta conserva, a la llinda, una creu gravada.
Des d'aquí, s'administrava la parròquia, les rendes de la qual pertanyien a Sant Pere de Rodes, ja que l'església era una possessió del monestir. L'abat també tenia la potestat d'escollir-ne els clergues. Als segles XIV i XV, l'església era regida per tres domers, a més d'un sagristà i alguns donats. Estaven obligats a residir al poble; alguns d'ells, fins i tot, hi tenien més d'una casa. A mitjan segle XVI, però, passà a fer-se'n càrrec el rector de Sant Esteve de la Mata, de la Selva de Mar, a causa del despoblament. Malgrat això, fins al segle XVIII, van continuar fent servir la sagristia com un espai funerari restringit.
Contrariàment al que avui pot semblar, la zona on es troba emplaçat el poble era, a l'època medieval, molt activa i habitada. El monestir de Sant Pere actuava com un punt d'atracció econòmica de primer ordre. Se'n beneficiaven els habitants de la zona que proporcionaven serveis al monestir i atenien els peregrins. A més, es dedicaven a explotar els recursos naturals disponibles, bàsicament el conreu dels cereals, la vinya, l'olivera i les pastures.
Gràcies al trànsit que generava el monestir, el poble estava ben comunicat amb les principals poblacions del voltant com ara la Selva, la Vall, Llançà, Castelló d'Empúries o Roses, a més d'altres poblats, veïnats i masos dispersos, també sota el domini del monestir.
El poble també es beneficiava dels ports de mar propers. Dins el camp visual de Santa Creu cal esmentar el port de la Vall i el que avui és el Port de la Selva, dit port Llen a l'època. Aquí hi havia petites edificacions, anomenades botigues, dedicades bàsicament a l'explotació del mar, però també al comerç a petita escala, de cabotatge, suportat per ports de major capacitat i moviment, com els de Roses i Llançà, per citar els més propers.
Al voltant de l'església, al llarg dels segles, hi trobem restes de diversos cementiris. El més antic és el de tombes excavades a la roca, de forma antropomorfa i amb coberta de lloses, que es pot datar entre els segles X i XI. Atès que la seva existència és anterior a la formació del poble, se'n troben restes en una àmplia àrea que coincideix amb la superfície de la sagrera, fins i tot sota les cases, la construcció de les quals les va malmetre molt.
Al segle XII, amb el lloc ja habitat, el cementiri s'organitzà i es concentrà a tocar de la capçalera i al sud de l'església. Aquestes tombes eren més senzilles, primer amb caixa de lloses i després amb fosses simples obertes al terra i taüts. Més endavant s'ocupà la banda nord, amb tombes també molt simples.
El despoblament i la pèrdua de la condició de parròquia van marcar la fi dels enterraments a Santa Creu, malgrat els posteriors intents de recuperar el culte obligant els habitants de la Selva i la Vall a oir missa i ser enterrats a l'antic fossat.
És l'element més antic de l'església. De fet, és anterior a aquesta, ja que funcionava com una torre de vigilància del territori, amb una vista excel·lent sobre la costa. Té una planta quadrada, de forma troncopiramidal, més ampla a la base. En origen estava arrebossada amb morter de calç i alguns indicis apunten que estava coronada amb merlets.
Quan es construí l'església, al segle X, la nau s'annexionà a la torre, que s'aprofità per ubicar-hi l'altar. Més endavant, es féu una nova capçalera adossant als costats de la torre dues capelles laterals i un nou absis. Va ser en aquest moment que es van practicar les obertures de la primera planta i s'hi van afegir elements decoratius.
Posteriorment, s'hi va fer un campanar d'espadanya per allotjar-hi dues campanes, ara desaparegudes. L'una es traslladà al segle XVII a l'església de Sant Fruitós de la Vall i després a la de Sant Esteve de la Selva. Malgrat les reclamacions dels bisbes, no tornà mai. L'altra la van robar uns bandolers al principi del segle XIX. Sobre la volta de la nau central, encara es veuen els forats per passar la corda per tocar-les.
Amb la reforma de l'església es van practicar obertures a la torre: tres grans finestres d'arc de ferradura a ponent, emmarcades amb maons posats de cantell, i dues de menors, aparellades, a les altres cares. Al nord i al sud també hi ha una mena de fornícules amb un reticulat de peces ceràmiques i llosetes.
Al nord de l'església es veuen les runes d'un barri que s'estén més enllà del nucli original. La primera línia de cases, amb façana a la plaça, no seria gaire diferent de la resta d'habitatges a l'entorn de l'església. De la resta d'edificacions, en canvi, es desconeix com eren i quins usos podrien tenir, a manca d'un estudi arqueològic.
La torre del portal de Dalt, juntament amb la del portal de Baix, és el testimoni de l'antic tancament del poble. De planta quadrangular, la torre té sòlids murs d'un metre de guix i conserva algunes espitlleres. És del tipus bestorre, és a dir, una torre oberta cap a l'interior del recinte. Gràcies a l'alçada que s'ha conservat, s'ha constatat que disposava de dues plantes, separades per una volta de pedra.
El portal va perdre la seva funció quan el creixement demogràfic dels segles XIII i XIV provocà l'expansió del poble. Les noves cases s'adossaren al portal i s'estengueren més enllà, de manera que l'anul·laren com a element defensiu i quedà reduït només a un portal d'entrada.
Les empremtes que es veuen sobre la roca deixen entreveure un pas continuat de persones i, fins i tot, de vehicles, per les marques de roderes de carros. La posició de les cases que es van adossar a la torre, però devia dificultar i potser impedir la maniobrabilitat.
L'accés es feia a través d'un arc de mig punt que es tancava gràcies a un rastell. A l'interior de l'arc d'entrada, encara és visible l'espai on encaixava. El sistema permetia apujar i abaixar una porta o una reixa mitjançant un cabrestant i un contrapès.
El caràcter de defensa original de la torre queda ben palès per les espitlleres que es conserven a cada costat. La forma estreta i allargada d'aquestes obertures permetia disparar des de l'interior de la torre sense ser atacat per l'enemic.
Els primers treballs de recuperació d'aquest conjunt arqueològic es van fer l'any 1972, de manera paral·lela a l'obertura de la carretera del monestir. Es van restaurar els portals i es van rebaixar les terres al voltant de l'església, deixant al descobert alguns murs del poble. A la mateixa època també es van fer treballs de neteja i consolidació a l'església.
Als anys noranta s'excavà l'església i s'emprengué una restauració que va consistir en la neteja de cobertes i murs, en col·locar un nou paviment i recuperar les antigues obertures de l'església i el campanar.
L'any 2006 es van iniciar unes campanyes anuals d'excavació, gràcies a un conveni entre la Universitat de Barcelona i el Museu d'Història de Catalunya, amb la col·laboració de la Direcció General d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament del Port de la Selva. Aquests treballs van permetre no només adequar l'entorn per a la visita, sinó també aprofundir en el coneixement del poble medieval.
Des del portal de Dalt se segueix un camí, força coincident amb l'original, que comunicava el poble de Santa Creu amb altres poblacions a banda i banda de la muntanya. Se'n coneix la connexió amb vies públiques que es dirigien cap al costat de Vilajuïga, Pau i Palau, i des d'allà fins a Castelló d'Empúries i Roses, així com pel costat de Llançà. Encara es conserven trams d'aquestes carrerades, en bona part protegides per murs alts de pedra en els laterals.
Prop de l'entrada de la població, en el marge dret del camí, se sap de l'existència d'una font, avui colgada per la vegetació.
El monestir benedictí de Sant Pere de Rodes és el centre del conjunt monumental situat a la serra de Verdera. La documentació més antiga, del segle IX, fa referència a una cel·la monàstica dependent del monestir de Sant Esteve de Banyoles, tot i que hi ha restes arqueològiques que evidencien una ocupació anterior.
Amb la fundació del monestir independent, al segle X, començà una etapa d’esplendor impulsada per la noblesa empordanesa. Centre de poder feudal i econòmic, la comunitat va iniciar un projecte constructiu que reflectia la seva força. Les obres es van estendre entre els segles X i XIII, i tingueren en compte essencialment la zona de clausura formada per l’església, els claustres i les dependències del voltant.
Una de les peculiaritats de Sant Pere de Rodes és la possibilitat de contemplar dos claustres que mai no van estar en ús simultàniament. Amb la restauració s’ha recuperat el claustre primitiu que va ser enterrat per poder construir el claustre del segle XII a sobre. D’aquesta manera, s’ha conservat un model constructiu que s’ha perdut en la majoria dels casos per les reformes posteriors.
A partir del segle XV, tot l’entorn va quedar afectat per saquejos continus, pirateria i conflictes bèl·lics, que van obligar els monjos a abandonar el monestir en diverses ocasions.
La revifalla econòmica del segle XVIII va permetre afrontar nous projectes, com la reforma del recinte que envolta la clausura, format per edificis de serveis, majoritàriament bastits entre els segles XVII i XVIII. Algunes de les obres planificades no es van arribar a portar a terme perquè, l’any 1798, la comunitat abandonà definitivament el monestir. A partir d’aquell moment, el conjunt va patir un ràpid procés de degradació.
accessibilitat | avis legal i privacitat | política de galetes | © Departament de Cultura 2018 Agència Catalana del Patrimoni Cultural
