Presentació

Després de la conquesta musulmana de la península Ibèrica al 711, Miravet queda incorporat a Al-Andalus i passa a formar part d'un gran espai econòmic i cultural que s'estén fins a l'Índia. D'aquesta manera arriben nous productes i tècniques d'irrigació que transformen aquesta zona en una productiva plana d'horta.

Aquesta zona de l'Ebre és un espai agrícola, organitzat en alqueries i protegit per un hisn o castell, ja que la frontera amb els comtats cristians és molt propera. El hisn, conegut amb el nom de Mûrabit, estava preparat per acollir la població en cas de perill. A la segona meitat del segle XI, a l'incrementar-se la pressió cristiana sobre l'àrea de l'Ebre, el castell es reforça i es condiciona per acollir-hi unitats militars.

Les restes arqueològiques indiquen que el castell estava format per dos recintes amb un perímetre similar a l'actual. El recinte superior acollia les edificacions principals, tot i que no tenia caràcter residencial. A l'inferior, s'han trobat restes d'edificis senzills, probablemente tallers. 

Presentació

El 23 d'agost de 1153, Ramon Berenguer IV fa donació del castell de Miravet i els termes que en depenen a Pere de Rovira, mestre templer d'Hispània i Provença, en reconeixement a la seva participació en la conquesta.

S'inicia, així, el període de més esplendor per a Miravet, convertit en el centre administratiu de la província templera de Catalunya i Aragó, a la qual estaven supeditats els templers del Principat, Aragó, Mallorca, Navarra i València.

Tan bon punt l'orde del Temple pren possessió de Miravet, s'inicien les obres per adaptar el hisn a les necessitats d'una comunitat de monjos templers, a la vegada que es reforça la fortalesa. Les obres devien avançar ràpidament, perquè l'any 1235 s'hi va reunir el Capítol General del Temple.

Un cop estabilitzada la frontera andalusina, els templers se centren sobretot en l'explotació dels seus dominis, amb l'objectiu de proveir de recursos la casa mare de Jerusalem per continuar la lluita a Terra Santa. S'hi envien diners i homes, però també productes com cuir, llana, gra, armes i cavalls. Miravet aviat destaca per ser la comanda que aporta més dins de la província de Catalunya i Aragó, atès que és un important nucli d'explotació agrària i ramadera, però també industrial, gràcies als molins i els obradors que posseeix l'orde.

Miravet té sota el seu domini un ampli territori que abasta altres castells i termes: Gandesa, Corbera, Algars, Batea, el Pinell i Rasquera. Aquest nucli inicial creix ràpidament gràcies a donacions de nobles i particulars, aprofitant el prestigi de l'orde. Amb l'adquisició d'Horta, Ascó i Riba-roja, passen a dominar tota la zona compresa entre l'Ebre i el riu Algars, que avui conformen la comarca de la Terra Alta i part de la Ribera d'Ebre.

Presentació

El 1153 Miravet cau davant de les forces de Ramon Berenguer IV, que ja ha conquerit Lleida (1148) i Tortosa (1149). Miravet, juntament amb Siurana, són els darrers territoris andalusins a caure sota el domini cristià, en l'espai que acaba configurant la Catalunya Nova.

Malgrat la conquesta, la població sarraïna roman a les seves poblacions gràcies a un privilegi atorgat per Ramon Berenguer IV, que els permet conservar la llengua, els costums i la religió. Fins al segle XVI, Miravet manté una majoria de població musulmana que conserva la seva organització comunitària i les seves pròpies autoritats. 

Presentació

Dissolt l'orde del Temple, els seus béns són atribuïts a l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem (1314). Amb aquesta decisió, Miravet passa a dependre de la castellania d'Amposta i perd el poder que fins llavors havia ostentat.

En aquesta etapa, el castell de Miravet és sobretot un símbol del domini senyorial, centre de la recaptació de tributs i presó. La comunitat ja no l'habita, sinó que té cases al poble. Després de la guerra civil catalana (1462-72), en la qual els hospitalers es posen al costat del rei Joan, el castell deixa de tenir rellevància militar.

La pèrdua d'importància dins el conjunt de dominis hospitalers fa que les reformes siguin limitades i el castell es degrada progressivament. Malgrat tot, s'ordenen obres de manteniment, en què estan obligats a participar els pobles sota el seu domini, com la construcció d'una torre al recinte sobirà o l'anivellament del recinte jussà.

La relació entre els hospitalers i la població de la batllia està regulada pels Costums de Miravet, aprovats el 1319. Malgrat que el municipi disposa d'una certa autonomia a través de l'aljama i el consell, l'orde n'exerceix el control nomenant-ne els oficials i exercint el dret de justícia civil i criminal.

El domini hospitaler es manté fins a l'abolició de les senyories al segle XIX.

Presentació

A finals del segle XIII, el Temple, com la resta d’ordes militars, entra en crisi en posar-se en dubte els seus objectius després de la caiguda del regne de Jerusalem. La pèrdua de pes polític i social del Temple coincideix amb campanyes de desprestigi per part de monarques i membres de l’Església que veuen amb mals ulls els privilegis acumulats.

El 1307, instigada per Felip el Bell, rei de França, la Inquisició inicia la persecució del Temple a França. L’exemple és seguit per altres monarques com Jaume II d’Aragó, que ordena assetjar les fortaleses on s’han concentrat els templers, disposats a resistir mentre demanen la intermediació del papa Climent V, sense èxit.

Mentre les altres fortaleses cauen, Miravet resisteix el setge durant deu mesos, sota el comandament de fra Ramon de Saguàrdia, lloctinent dels templers a Catalunya.

La manca d’aigua i aliments, així com el degoteig de desercions, obliga els darrers templers a negociar una rendició. Finalment, el 12 de desembre de 1308, els vint-i-dos homes que resten al castell, es lliuren als oficials reials. Sis d’ells però es neguen a lliurar-se voluntàriament: fra Ramon de Saguàrdia, el comanador fra Berenguer de Santjust, dos nebots seus, fra Millàs i fra Siscar.

Els templers són detinguts i jutjats per la Inquisició. El 1312, el Concili Provincial de Tarragona els declara innocents, a diferència d’altres indrets, on són declarats culpables d’heretgia. Dos anys després l’orde és dissolt i els seus béns, transferits a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Presentació

Amb l’esclat del conflicte entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica, el castell dels hospitalers és ocupat per l’exèrcit francocatalà amb el propòsit de crear una línia defensiva fortificada, marcada pel Segre i l’Ebre.

Miravet es converteix en una de les fortaleses principals de la frontera de l’Ebre, per la qual cosa viu diversos episodis bèl•lics durant el conflicte. El 1643 les forces reials, capitanejades pel marquès d'Hinojosa, inicien un dur atac al castell. Els assetjats, però, reben el suport del lloctinent La Mothe-Houdancourt que derrota les tropes castellanes, enmig d’un ampli ressò a tot Catalunya per l’impressionant nombre de presoners, més de mil.

El 1650, però, un nou atac de les tropes castellanes des de Lleida per aconseguir el control de l’Ebre fa caure les fortaleses de Miravet i Flix. El domini de Miravet permet a les tropes reials ocupar la riba occidental i construir un pont a Benissanet per continuar el seu avenç.

En el transcurs del conflicte, s’inicien les obres per adaptar el castell a les exigències de l’artilleria.

Presentació

El 17 d’abril de 1610, es decreta l’expulsió dels moriscos de Catalunya. Fins al 1508, la majoria de la població de Miravet havia mantingut la religió musulmana. Aquell any, però, es va produir una conversió massiva a Miravet, Benissanet, Ascó, Vinebre i Riba-roja. Aquest canvi es deu, en part, als temors a l’expulsió i, en part, a la voluntat de millorar les condicions del seu vassallatge, eliminant obligacions i prestacions personals a les quals estaven obligats pel fet de no ser cristians.

Tot i estar batejats, van mantenir els seus costums i la seva religió en els indrets on eren una comunitat majoritària, com és el cas de les ribes del Segre i de l’Ebre.

Amb la publicació del decret de 1610, es posa en marxa una investigació per determinar quins cristians nous han de ser expulsats i quins no en funció del seu comportament social i religiós. En el cas de Miravet, s’ordena l’expulsió de la majoria de la població: 79 llars d’un total de 110.

Els moriscos baixen l’Ebre en barca fins el port dels Alfacs, on són embarcats cap el nord d’Àfrica, entre el 15 de juny i el 16 de setembre. Tanmateix, alguns s’amaguen per evitar l’ordre d’expulsió, fins i tot amb l’ajuda del prior de Miravet, ja que per als hospitalers significa el despoblament d’Ascó, Benissanet i Miravet, amb la pèrdua d’importants rendes.

D’altres, en lloc d’embarcar-se en el port dels Alfacs cap al nord d’Àfrica, fugen cap a França, des d’on retornen progressivament. Dos anys després de l’expulsió, molts han tornat a Miravet, tot i haver perdut les seves possessions i haver de sotmetre’s a unes noves condicions, per les quals els hospitalers reben més rendes.

Presentació

Amb la guerra de Successió espanyola, Miravet recupera el seu paper com a fortalesa. Després de la victòria sobre els homes de Carles d'Àustria a Almansa (1707), les tropes filipistes, comandades pel duc de Berwick, entren a Catalunya. La resistència de Tortosa, però, frena l'avenç, perquè no poden deixar els austriacistes a la seva rereguarda. En la seva ofensiva sobre Tortosa, Berwick ataca Flix i Miravet, que donen cobertura a la ciutat.

Els miquelets no poden retenir el castell, que és ocupat per les forces de Felip V i convertit en caserna militar.

Acabada la guerra, a mitjan segle XVIII, a causa de la reorganització de les forces militars, el capità general de Catalunya ordena l'abandonament i l'enderrocament del castell i autoritza els habitants de Miravet a aprofitar-lo com a pedrera. El castell pateix una greu degradació: se n'espolien els murs, les portes i les finestres, el rosetó de l'església, l'arcada triomfal i la imatge de Santa Maria de Gràcia. L'ara dels templers, en canvi, encara es conserva a l'església vella.

Presentació

Malgrat haver-se convertit en una propietat privada, al llarg del segle XIX, Miravet recupera la seva funció militar amb l'esclat de les guerres carlines. Durant aquest llarg episodi bèl·lic, el castell és ocupat alternativament per liberals i carlins.

Durant la tercera guerra Carlina (1872-1876), el castell es converteix en baluard carlí, fins que els liberals, comandats pel general Martínez de Campos, ocupen el castell el 1875 després d'un setge de vint-i-quatre hores.

Presentació

Amb la desamortització de Mendizábal del 1835, l'orde de l'Hospital perd definitivament la propietat del castell, que és venut a Antonio Satons i Vilanova, veí de Tarragona. Malgrat això, el castell continua abandonat i és espoliat en diverses ocasions.

Presentació

El castell és abandonat i cau en l'oblit fins que la Generalitat de Catalunya el rep en donació i el declara Bé Cultural d'Interés Nacional l'any 1990. Després d'obres d'excavació i restauració, el castell inicia una nova etapa com a monument i s'obre al públic al juliol del 1994.

Presentació

Amb la intenció d'aturar l'ofensiva franquista sobre València, l'exèrcit republicà llança la que serà la campanya més ambiciosa de la Guerra Civil. La nit del 25 de juliol de 1938, l'exèrcit republicà travessa l'Ebre per diferents punts entre Amposta i Mequinensa. Un dels primers llocs és Miravet, amb l'objectiu d'ocupar el poble i aconseguir el control del castell.

L'exèrcit republicà avança i ocupa les serres de la Fatarella, Pàndols i Cavalls, però la superioritat de l'exèrcit nacional en efectius i amb suport aeri atura l'atac. Les forces republicanes s'atrinxeren i resisteixen en una batalla de desgast, atrapades entre el riu i l'enemic. Els combats són acarnissats. Milers de joves mobilitzats en les darreres lleves moren en la que s'ha considerat l'etapa més llarga i sagnant de la guerra.

Durant la batalla de l'Ebre, el castell és emprat com a caserna militar. Miravet actua de punt d'enllaç entre el front i la rereguarda, i serveix com a base de proveïment per a les forces republicanes. Per aquesta raó, tant el poble com el castell són bombardejats en diverses ocasions.

El 4 de novembre, les tropes de la primera divisió de Navarra ocupen el poble, mentre les forces republicanes es retiren, cosa que posa fi a la batalla que significa l'ensorrament definitiu dels exèrcits republicans. A partir d'aquí, l'avanç franquista és imparable.